divendres, 18 d’abril de 2008

LES VERGES DE MALLORCA.




Publicat a Perlas i Cuevas (Mallorca), 2005.


ECCE HOMO. D'ESTATUT A ESTATUT I TIRO PERQUÈ EM TOCA.

Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 28. Maig 2006.

ECCE HOMO. MÉS DEL MATEIX.

Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 26. Març 2006.

ECCE HOMO. LA CÚRIA HO MANA.

Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 24, Gener 2006.

JOSÉ CABRERO ARNAL (Castilsabás - Loporzano (Huesca), 1909 - Antibes, 1982)


José Cabrero Arnal neix a Castilsabás petita localita del municipi de Loporzano (Huesca) (*) el 6 de setembre de 1909, treballarà de fuster i de mecànic, però arriba a debutar com a dibuixant a les revistes KKO i Pocholo, aquest serà el tret de sortida del seu veritable ofici: dibuixant de tebeos. Dibuixà per revistes mítiques com Gente Menuda, Mickey i TBO, on crea el gosset “Top” (1935), precedent del que serà el popularíssim “Pif” a la revista francesa Vaillant.
Com a defensor de la legalitat republicana, el 1939 s’ha d’exiliar a França. Deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthassen, sobreviu i torna a Paris on malviurà molt miserablement, però la seva sort canvia quan comença a dibuixar pel periòdic L’Humanité (1945). És en aquest diari on debuta “Pif le chien” (1948), assolint una gran popularitat que el portarà a ser publicat a la famosa revista Vaillant (1952), la qual fins i tot prendrà com a subtítol: “Journal de Pif » (1965) i, finalment, li arribarà a donar nom: Pif Gadget (1969).
En l’etapa anterior a la Guerra Civil, a més de publicar en revistes d’historieta, havia publicat a revistes com Lecturas, Algo o El Hogar y la Moda. El seu serà un estil molt disneynià, molt delicat, preciosista i detallista; molt apte per al públic infantil. Són, però, historietes molt dinàmiques i efectives, les quals expremeixen molt bé els recursos del llenguatge dels “còmics”.
A França, Cabrero Arnal crearà multitud de personatges que el situaran entre els grans creadors de la “Bande Dessinée” francesa. Entre molts escollim, “Clopinet”, “Placid et Muzo”, “Gavroche et G. Latine”, “Gagman”, “Pince sans rire”, “Riquiqui et Roudoudou”, “Boucle et Nigo”, “Fifine et Fanfan,” etc. Greument malalt, a partir dels anys 60 anirà deixant, progressivament, els seus personatges a altres dibuixants.
El seu personatge més popular, Pif, fou un gosset, antropomòrfic, entremaliat que reflectia les preocupacions de la època. Els seus eren uns personatges deutors de la tipologia disneyana però els hi donà un tarannà molt característic, es fan simpàtics així que els veus, diríem que era el “toc” d’Arnal, i els ambients són molt propers i familiars al lector, tant pel que fa a l’entorn que els rodeja com per la història que es descriu. Aquest estil que desenvolupa en la seva etapa francesa ja havia estat elaborat en les tires i pàgines que publicà en el període prebèlic de casa nostra.
Cabrero Arnal, morirà a Antibes el 7 de setembre de 1982. És un més dels grans dibuixants catalans que no pogueren continuar la seva feina a casa seva, però que tingué la sort de poder mostrar tot el seu enginy al país veí i ells ho varen saber reconèixer i disfrutar.
Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 24. Gener 2006.

(*) Moltes biografies situen el seu neixement a Barcelona degut a que hi va viure des dels 8 anys i que hi viuria fins l'exili del 1939, i que en José /Josep es va integrar a la societat catalana, Castilsabás es el seu veritable lloc de neixement (modificació basada en lobra "José Cabrero Arnal de Philippe Guillen. Nouvelles editions Loubatières, 2011".

AMADOR GARRELL i SOTO (Granollers, 1916-2000) (BIOGRAFIA)


Parlar d’un dibuixant que no coneixia fins fa ben poc sembla molt arriscat i desaconsellable, però això és el que faré aquest cop, encara que abans us explicaré una petita història.
El darrer hivern la sala Carles Sindreu de l’Ametlla dedicava una exposició al voltant de la música: formes i visions artístiques que l’evocaven. Entre totes les obres exposades, òbviament, em vaig fixar en dos dibuixos. Eren exquisits. Estaven signats, Garrell, i jo no el coneixia. Eren d’un estil sintètic i elegant. Es venien a un preu que feia pensar. Un estava adquirit i l’altre ja m’hauria agradat fer-lo meu.
Consultada la sempre pacient i precisa responsable de la sala va ser claudicant: “Garrell fou un excel·lent artista, gran dibuixant i millor pintor; i fins hi tot un gran músic. Molt conegut. Era de Granollers.” Sí, senyores i senyors, de Granollers, ho coneixen? a prop de casa.
Els dies que seguiren a l’exposició, no parava de pensar en aquells dibuixos. Eren de molta qualitat i, sobretot, em penedia de no haver adquirit aquell dibuix. Bé, eren diners però valia la pena. Amb tot l’exposició ja s’havia acabat. Així estaven les coses, quan en el meu aniversari, a casa, em regalaren aquell dibuix. No cal que us digui la il·lusió que em va fer. Ja se sap que com a casa enlloc.
Ara, ja tenia aquell dibuix a la meva col·lecció, però només coneixia dos dibuixos d’en Garrell, qui era en Garrell?. El Diccionari Rafols en dona una lleugera referència: Amador Garrell i Soto. Pintor i dibuixant autodidacte, amb exposicions a Granollers i Barcelona. Ben poca cosa, em va tocar buscar de valent. Amb tot , només vaig aconseguir un article de la revista del Museu de Granollers: Lauro 20.
Pel que sembla era home de gran bonhomia i molt inquiet en l’àmbit artístic i cultural de la ciutat. Músic, intèrpret en diverses orquestres i escriptor d’articles varis, tot i que nosaltres ens quedarem amb el grafista o dissenyador gràfic i el dibuixant; i que el pintor ens perdoni, perquè també pintava, i com.
Els dissenys gràfics que he pogut veure, sempre reproduïts en l’article mencionat, s’insereixen, estilísticament i clarament, en cada una de les èpoques a les que correspon i van des dels anys 30 fins al moviment pop. Tots ells són esquemàtics, elegants i extraordinàriament efectistes. No en va procedia d’una família d’impressors, el seu pare, a més, fou un escriptor d’anomenada. Simbologia, eclectisme i eficiència, tot caminant de costat amb els grafistes més coneguts de cada època.
Els dibuixos, els dos esmentats i les reproduccions reproduïdes en l’article, són magnífics, d’una alta qualitat, i abasten temàtiques variades. Detecto una preeminència del traç, de la línia sobre la corba i una estudiada composició. No albiro una escola específica sinó una síntesi de vàries i si de cas, els dibuixos més humorístics, em recorden els d’un actual i excel·lent dibuixant de còmics, en Tha, però no crec que hi hagués una influència d’en Garrell sobre aquest, molt més jove, ni crec que s’hagués donat aquesta fictícia i feliç suposició. L’article de Lauro 20, esmenta que tingué com a mestre el dibuixant garriguenc, Andreu Damesón, del que haurem de parlar en alguna ocasió.
Bé, ho deixarem aquí, doncs he esgotat abastament l’espai que l’editor em cedeix, pacientment, però pot estar tranquil perquè la FD s’ha fet ressò d’un altre “mestre” al que mai se li farà prou justícia, i tant de bo m’equivoqui i tots puguem gaudir alguna vegada d’una excel·lent retrospectiva d’Amador Garrell, nascut l’any 1916 a Granollers i finat a la mateixa ciutat l’any 2000.
Alguna de les contades sales d’art de que gaudeix aquesta comarca podrien ser capdavanteres en preparar una exposició antològica d’en Garrell i, per una vegada, farien “dentetes” a les grans sales i museus comtals. En justícia, cal recordar que el Museu de Granollers li va dedicar una exposició en la faceta de grafista, Amador Garrell, grafismes, però ens sembla poc, molt poc.
(Publicat al nº 43 de la revista FD (La Font del Diàleg) del mes d'octubre de 2007)

JAUME JUEZ i CASTELLÀ (Barcelona, 1906-2002) (BIOGRAFIA)


Jaume Juez i Castellà neix a Barcelona l’any 1906. Com una bona part del seus coetanis “Xirinius, que emprava com a pseudònim, també va seguir una trajectòria semblant: inici precoç i publicació a molts setmanaris de l’època: En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Virolet, La Nuri, KKO, La Campana de Gràcia, Papitu, Pocholo (1934), Mickey, o Xut, entre altres. També com una bona majoria de dibuixants del seu temps va veure estroncada la seva carrera pels esdeveniments de 1936. Tant fou així, que a la postguerra per raons de seguretat abandona el seu pseudònim per signar amb el seu veritable cognom, Juez.

Admirador d’en Junceda, la seva obra, sobretot en l’etapa que precedeix a la guerra, és mimètica a la del mestre, una altra vegada com tants d’altres, però amb el temps agafa una grapa que la fa molt particular. Aquesta etapa coincideix amb les publicacions que inicia a la postguerra com a historietista o il·lustrador de llibres per a les editorials Molino, Muntañola i altres, i fins i tot de cromos: La piratería a través de los siglos. També dibuixà molt per editorials de l'estranger tant en la il·lustració com en el còmic.

Les seves creacions il·lustrant novel·les són admirables composicions dinàmiques i descriptives, tot i que dins d’una superada influència “juncediana” que evoluciona cap a un tintat i ombrejat més a l’estil dels grans historietistes americans. Com historietista la seva obra es extensíssima en quantitat i en varietat de temes, moltes vegades de forma anònima, arribant fins i tot a dibuixar la famosa sèrie de El Jabato, per a l’editorial Bruguera. L’exigu mercat nacional el portà a treballar per a l’estranger, ja sigui de forma directa o a través de l’agència del pioner Josep Toutain. Alguns de vosaltres podeu recordar els seus dibuixos per la col·lecció de Bruguera Joyas Literarias Juveniles. “Xirinius” ens deixà l’any 2002 a la seva ciutat natal.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 74.
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 112 - 113.

dijous, 17 d’abril de 2008

APEL·LES MESTRES i OÑÓS (Barcelona, 1854-1936) (BIOGRAFIA 2/2)




Les estrenes de les seves obres de teatre es compten per dotzenes, la majoria ambientades en llegendes medievals i de Catalunya. En bona part d’elles no solament n’era l’autor, sinó que en concebia la música, l’atrezzo i en dibuixava el vestuari dels actors. On també es va bolcar fou en els llibres que concebia com una obra total. En destaquem Vobiscum, de caire medieval i Liliana, on hi evoca una natura fantiosa i desbordant. Home no gaire sociable però d’un tarannà liberal i tolerant inqüestionable. Talment, durant la Gran Guerra Europea es decantà en favor dels aliats, la qual cosa li valgué la Creu de la Legió d'Honor de França. Tan és així que uns versos escrits arran d’aquesta contesa passaren a formar part de la simbologia de la resistència contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola. Parlem del: “No Passaran”. Deia: “No passareu i si passeu serà damunt d’un clap de cendra...”.Tot i la seva gran popularitat, la seva mort passà desapercebuda doncs fou el 19 de juliol de 1936, en plena revolta militar. Aquesta circumstància va fer que el seu funeral fos molt discret i sense cap ressò, tot i la molta estima popular de que gaudia.

La seva obra dibuixada és bastíssima, i avarca totes les arts gràfiques, ex-libris, caricatures, postals, anuncis, cromos, historieta, petits dietaris i, sobretot, il·lustracions per llibres. El seu estil s’inscriu plenament en el Modernisme, del que fou un pioner, tot i que comença en ple Romanticisme, però va molt més enllà perquè conreuà molts camps i temes als que s’adaptava específicament i en molts d’ells fou un pioner que creà escola. També es dedicà a la historieta gràfica, de la que se’l considera un pioner, amb plantejaments molt moderns i plenament vigents.

En les seus dibuixos per obres alienes trobem un il·lustrador més convencional i detallista que es transforma en un autor més creatiu i fantasiós quan il·lustra les seves pròpies obres.
Entre les obres que il·lustrà destaquem: Contes d’ Andersen (1881), El Sabor de la Tierruca, de Pereda (1882), Episodios Nacionales de Galdós, La Muerte y el Diablo de P. Gener (1884-85), i Contes de Perrault (1907), entre les obres alienes. De les obres que escrigué i dibuixà podem esmentar: Poemes de la Terra (1906) i sobretot la seva obra mestra gràfica i literària Liliana (1907), amb grans il·lustracions plenes de fantasia i expressivitat, de clara influència de les il·lustracions japoneses. La dedicà a la seva esposa i és considerada la joia bibliogràfica del Modernisme.

http://www.gaudiallgaudi.com/CDd03%20A%20Mestres.htm




APEL·LES MESTRES i OÑÓS (Barcelona, 1854-1936) (BIOGRAFIA (1/2)




Apel.les Mestres i Oñós, fou un home arquetip de la seva època, inscrit plenament en La Renaixença i molt especialment en El Modernisme, fou un erudit que practicà múltiples activitats, dibuixant, poeta, autor de teatre, músic; a més de bibliòfil, col·leccionista i amant de la jardineria, entre moltes altres ocupacions. Aquí parlarem del dibuixant, malgrat la seva obra ingent com poeta, autor d’obres de teatre i compositor de cançons que han passat a formar part de la nostra memòria popular.

Impulsor de les arts gràfiques a Catalunya, fou un reivindicador incansable de la categoria artística de la figura del dibuixant que fins aleshores se li infravalorava la seva obra.

Nasqué a Barcelona, prop de la catedral on el seu pare exercia d’arquitecte, un 29 d'octubre de 1854. El seu pare també fou l'autor del Gran Teatre del Liceu, director de la demolició de les muralles de la ciutat i constructor de la primera casa de l'Eixample. Apel·les estudià a l'Escola de Belles Arts a Llotja, on fou deixeble d’Antoni Caba, Lluís Rigalt, Claudi Lorenzale i Martí i Alsina.

Viatjà per França i Suïssa on conegué la poesia intimista de Heinrich Heine. Casat amb Laura Radénez, a la que adorava i a la que dedicà vàries obres, especialment In memoriam i el llibre de poemes Semprevives.
El 1874 començà el Llibre Verd, una dietari on recollia vivències i apunts dibuixats que portà durant més de 50 anys. Publicà els seus dibuixos en la majoria de revistes satíriques de l’època, com L'Esquella de la Torratxa (des de 1877), La Campana de Gràcia (des de1879, tot i que hi col·laborava esporàdicament des de 1874), La Llumanera de Nova York, Hojas Selectas, Lo Rat Penat i L’Honorata, entre altres i en els dairis La Publicitat, amb un acudit diari des de 1895 a 1905, El Globo i El Liberal de Madrid des de 1883 al 1893; així com infinitat d’il·lustracions, tan alienes com pròpies, de les que també n’escrivia el text.

L'any 1893 va patir una crisi que paralitzà gran part de la seva producció i es reclogué a la seva torre del Passatge Permanyer, a Barcelona, on tenia cura del jardí i on mantenia reunions amb artistes modernistes. El 1908 el pintor Ramon Casas trencà aquest enclaustrament tot convidant-lo a passejar en un dels primers autos que es veieren a Barcelona.El 1900 perdé la vista de l’ull dret però és a partir de 1912, gairebé cec, que deixà de dibuixar i d’escriure, tot i que va continuar composant cançons amb lletra i música pròpies. Es calcula que havia creat més de 40.000 dibuixos. (Segueix)

ANTONI AYNÉ ESBERT (Barcelona, 1920 - Mataró, 1980) (BIOGRAFIA)


Milers d’acudits, entreteniments, on cal destacar els aparellats dels que calia trobar les diferències, contes, il·lustracions, historietes, i tot alló que se us acudeixi en forma de dibuix. Tot plegat deu fer unes desenes de milers de dibuixos, d’art en forma de dibuix i historieta. Aquesta fou la tasca d’Antoni Ayné Esbert, popularment Ayné.
Si hi ha algún lector, dels que llegeixen aquests petits articles, considera que l’historieta no és art, li recomano que faci l’esforç d’examinar un original per desprès parlar-ne. Pels més intransigents els hi recomano qualsevol aquarel·la de les que serviren per editar aquelles postals que es feien per Nadal, per a la xicota, o per la celebració dels aniversaris. De segur que alguna vegada n’hem escrit una, o més d’una, aprofitant la portada d’una postal creada pel nostre dibuixant Ayné.
Milers de dibuixos en forma d’historieta que passats pel sedaç de la producció industrial fan que la seva argumentació caigui en la monotonia i tot sovint en la repetició, però que assolí en molts moments el millor “mestratge” tan en grafisme, com en expressivitat. Una planificació general, com corresponia a la època, amb personatges ben carateritzats, segons la tipologia habitual, que es movien en entorns simples però ben definits i caracteritzats.
Parlem d’un professional del dibuix, que sense tenir consciència d’artista, com la gran majoria de ninotaires, feia la seva feina amb un rigor que els seus lectors no deixarem d’agrair-li.
Ayné nasquè a Barcelona l’any 1920, de pare escultor, s’inicià com a litògraf i de ben jove ja dibuixava per una colla de setmanaris infantils. La seva firma la trobem en la majoria de publicacions humorítiques i infantils dels anys 40, 50 i 60, època que representa la seva màxima projecció professional. La llista de col·laboracions és immensa i entre moltes destacarem: Jaimito, Nicolás, Pulgarcito, Pocholo, Yumbo, i el popular TBO. A més de revistes humorístiques il·lustrà molts contes infantils, especialitzant-se en el dibuix d’animals dels que en fou un veritable especialista. Així recordarem les col·leccions dels contes editats per les editorials Toray i Marco.
Ayné va morir a Mataró l’any 1980.