divendres, 15 de febrer del 2008

JOSEP COLL i COLL, (Barcelona, 1923-1984) (BIOGRAFIA)




Josep Coll i Coll és un dels meus dibuixants preferits i potser dels vostres. Els lectors habituals del TBO saben de que parlo. El que li falta a Coll per rebre el reconeixement que es mereix es haver nascut als EUA o a França, però va néixer a Catalunya i el seu mestratge s’ha quedat per a uns quants. Desitgem que algun dia se li faci justícia.
Coll naixia a Barcelona el 1923 i els atzars de la guerra civil, una vegada més, fan que de ben jove es posi a treballar en el ram de la construcció, tot compaginant-ho amb els estudis a l’Escola Industrial i la d’Arts i Oficis.
Cap a la meitat dels anys 40 comença a col·laborar en revistes com Pocholo, La Risa, Chispa, Mundo infantil, Nicolás i KKO, i a partir de 1949 al popular TBO. D’inici Coll practicava un estil molt proper a Benejam, dibuixant al que admira, però intentant apartar-se d’aquesta influència, Coll dirà que “estirarà” els seus personatges per fer-los més prims, troba un estil que anirà polint fins dotar-lo de la genialitat a la que ens acostumarà i que el portarà a ser un dibuixant emblemàtic del TBO. Un altre dibuixant del que reconeixia alguna influència serà Urda del que admira la seva netedat i simplicitat. Amb tot, de Coll sempre se n’ha dit que fou un autodidacte.
Cap el 1963, té la oportunitat de col·laborar en una de les poques revistes que edita historieta en català. Ho farà amb una de les poques sèries que dibuixà amb personatge fix: En Bufa i en Pumpum. Poc després abandona tota activitat historietística i torna al seu ofici de sempre: paleta. Ell sempre estigué molt preocupat pel seu futur i el de la seva família i sabia que companys seus cobraven més fen de paleta i treballant menys hores. No serà fins al 1981 que amb el “boom” del còmic d’aquella dècada tornà a dibuixar en alguna revista, una d’elles fou el mai prou valorat Cairo. Malgrat tot, és durant aquest ressorgiment i inici de reconeixement que Coll es va suïcidar el juliol de 1984.
Coll no creà personatges fixes, però sublimà el fet quotidià. Fou l’exaltació de lo simple i de l’absurd tot traspassant la subtil línia que els eleva a la categoria d’Art, en majúscula. Mestre de la composició i la planificació gràfica, exprimia tots els elements gràfics al seu abast, des de la tira o la vinyeta a la pàgina complerta per treure’n el màxim rendiment. Si bé sempre utilitzà el pla general. Se li retreia el poc us de textos, però només cal veure una de les seves pàgines per adonar-se que no calia.

De dibuix acurat, net, elegant i sobri, les seves històries, mirall de la seva època, es llegeixen amb la mateixa ironia i eficiència que quan foren creades. Un altre element que rubrica la seva genialitat.

El seu és un humor seqüencial, estudiat, analític i efectista, posat al servei d’uns personatges anònims però universals: nàufrags, motoristes, soldats, vianants, transeünts, caçadors, banyistes, ... o sigui qualsevol de nosaltres. El seu humor “tou”, com corresponia a una revista com el TBO, destil·la una ironia subtil quasi existencialista.

Encabit dins de la “línia clara”, Coll queda lluny del seu màxim representant, Hergé amb el seu Tintin, per a brillar amb llum pròpia. Recordar Coll és escriure HISTORIETA i ART conjuntament.
Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 28. Maig 2006.