diumenge, 28 d’abril del 2013

LES ANTOLOGIES D'HUMOR GRÀFIC. LLUÍS SOLÀ i DACHS


En Joan Agut li va dir que Bruguera volia fer una col·lecció, similar a la francesa Que sais-je?  i que parlaria de tots els temes: Quaderns de Cultura. La col·lecció era en català tot i que encara hi havia en Franco. En Lluís va mirar la llista dels temes i va veure que no hi havia res d’esports i va proposar d’ escriure’n un d’Atletisme, doncs era, i és, molt afeccionat a l’atletisme i al futbol.

Era l’any 1966 i en Lluís encara avui n’està molt satisfet d’aquella feina, el llibre abasta totes les probes atlètiques i inclou moltes dades d'atletisme fins l’any 1965. Em diu que li pagaren 3000 pts. Poca cosa, segons ell, encara que recorda que pagaven puntualment.

En aquelles dates, recorda que rebutjà una feina a la Safa de Blanes on li oferien 1600 pts al mes, però per a ell era una mala oferta econòmica. Se’n sortia més bé amb el seu propi negoci.

Pel següent llibre, El Be Negre, 1967, cobraria bastant menys perquè l’editorial deia que hi havia il·lustracions i que els hi havia sortit molt cara la publicació. En Joan Agut li envià una nota que deia: “T’envio el contracte amb la immoral retallada”.

Editorial Bruguera, 1967. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Ducable Libros)

Segons en Lluís, aquest és un llibre molt dolent i que no sabia el que es feia. Fou l’Agut que li proposà de fer una antologia del Be Negre. En Lluís recorda que li va dir: que què era allò del Be Negre ja que no en tenia ni idea.

Ell a més d’en Patufet, havia llegit , Jorge y Fernando, El Hombre Enmascarado, Flash Gordon, Juan Centella, La Patrulla de Marfil, Hazañas Bélicas, que no li agradava gaire, en TBO que també el llegia però no era del seu especial interès, ... Ell, no tenia una especial sensibilitat per l’historieta, si per les coses antigues, i tampoc per la premsa satírica. Així que se n’anà a la Casa de l’Ardiaca, l’arxiu de l’ajuntament de Barcelona, i va començar a llegir els números del Be Negre. Llegint-los es “pixava” de riure. No coneixia cap autor, excepte els molt famosos com en Segarra, i per descomptat no coneixia cap dibuixant.

S’ho va passar molt bé llegint-ho i l’estructura del llibre la va fer a partir del que llegia i li feia gràcia sense seguir cap criteri cronològic. La única cosa que li varen dir és que anés en compte amb la censura. Així que, sense cap por, va escriure aquell llibre tenint cura de no perjudicar l’editorial amb la censura existent.

Ens comenta que no va tenir mai problemes amb la censura. Només una vegada, que és més una anècdota, fent d’àrbitre d’una final del torneig internacional de tennis trofeu Manuel Ibáñez, ell és un gran aficionat al tennis, a on va fer tot l’arbitratge en català. Conta que se li acostà un nen que recollia pilotes dient-li que una persona li havia dit que parlés en castellà. Ell respongué que vingués el qui li havia dit allò i ell va seguir arbitrant en català. No passà res més, ans el contrari el president de la Federació Catalana, el va felicitar perquè era la primera vegada que sentia parlar en català en públic des del final de la guerra.

M’explica algunes anècdotes que ell presencià perquè es parlava en català en èpoques d’intolerància franquista. Alguna bufetada inclosa, tot i que depenia del lloc i del moment perquè tot i no ser permès tothom parlava català.

Amb aquelles lectures i les referències que va trobar a l’Història de la Premsa Catalana, de Torrent i Tasis, sortiria el llibre del Be Negre.

Per fer-lo demanava, als servidors de l’arxiu de la Casa de l’Ardiaca, fotocòpia de les pàgines pels dibuixos i copiava a mà els texts de les revistes i un cop al seu despatx els passava a màquina d’escriure. Pels següents llibres, a partir de l’Esquella de la Torratxa, ell deixava unes indicacions perquè passés a la tarda la seva dona que li copiava els texts, tot i que vegades s’hi adormia perquè en els manuscrits apareix una línia que demostra que la bona dona s’hi havia adormit. En llibres posteriors llegia el text i ho gravava en un magnetòfon  A llavors ja el coneixien a l’Arxiu i disposava de llibertat absoluta.

El llibre fou best-seller del dia de Sant Jordi 1967. Se'n feu una primera tirada de 3000 llibres i una posterior reedició. Arran d’aquesta edició varen celebrar un sopar al restaurant Set Portes. Hi assistiren en Ventalló, l’Agut, en Soka (Francesc Fontanals), en Manuel Amat, periodista i miniaturista i amic d’en Castanys i en Rosend Llates.

Davant d’aquest èxit el mateix Lluís li proposà a l’Agut de fer el mateix amb el Cu-Cut, 1967, col·lecció que tenia del seu avi, i a on hi havia dibuixos molt bonics. La proposta li fou acceptada. També en feren una tirada de 3000 llibres. Aquest, però no es va reeditar.
Editorial Bruguera, 1967. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Ducable Libros)

En aquest llibre ja si va mirar més. També es va atrevir una mica més i pensa que la censura devia treure alguna cosa, perquè sempre havien de treure alguna cosa. Aquest llibre el va revisar de la col·lecció del seu avi i com en el cas del Be Negre va escollir el que, segons el seu criteri, li semblava més escaient. Aquí ja reconeixia alguns dibuixants.

Després va seguir en Patufet, 1968, en la seva etapa d’abans de la Guerra Civil. El criteri fou el mateix, anècdotes que trobava divertides. Recorda que un dia el seu pare li va presentar en Cornet de qui  ja coneixia els seus dibuixos com els d’en Junceda i en Llaverias. Els havia vist a en Patufet i en alguns llibres il·lustrats que havia llegit de petit.
EN PATUFET (1904-1938), LLUIS SOLA – QUADERNS DE CULTURA BRUGUERA 1968, EN CATALA. 17X11 CMS. 112 PG (Libros de Lance - Bellas artes, ocio y coleccionismo - Otros)
Editorial Bruguera, 1968. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Todocoleccion-Futurama)

Amb en Patufet també fou ell qui li va proposar a l’Agut i ell li contestava que anés fent. Ja es tenien molta confiança tot i que l’Agut en aquella època ja havia agafat més responsabilitats a l’editorial, fins i tot a Sudamèrica. En Palomares era el que a llavors coordinava la col·lecció Quaderns de Cultura.

Amb en Patufet, ja inclou biografies dels dibuixants i escriptors. La biografia la consultava d’altres llibres, com ara Història de la Premsa Catalana, també va consultar directament els fills d’en Baguñà, o en Josep Mª Poblet o en  Josep Robreño, dramaturg i humorista.  També tenia al seu abast els llibres dels homes d’en Patufet, en Junceda, Llaverias, Cornet i Folch i Torres.

Aquest cop, en Josep Faulí, crític que sempre feia la crítica dels llibres que anava publicant , va dir “és nota que s’ho ha treballat més i que n’ha après”.

L’antologia d’en Patufet que sortí el 2004 amb motiu del centenari d’en Patufet és la mateixa obra que la de 1968 , només canvià l’introducció i amb aquell motiu poguè parlar amb en Ramon Folch i Camarasa, fill d’en Josep Mª Folch i Torres.

Amb en Papitu, 1969, es pensava que hi trobaria il·lustracions més picants però res de res. Amb tot l’Arxiu no el tenien per a consulta doncs el tenien amagat. Va parlar amb el director , Sr. Voltes, perquè li deixés revisar i li van deixar amb un permís específic i a consultar en una sala especial. No el tenien complert doncs ho veien com una cosa marginal i de mal gust. Era una sala especial, molt gran, i juntament amb ell hi havia una altra persona que treballava, el Sr. Ramon Peipoch que preparava algun estudi sobre Estat Català. Recorda que feia molt fred. Mentre en Lluís llegia el Papitu amb el magnetòfon en Peipoch prenia nota però se li congelaven els dits congelats de tant fred.
Editorial Bruguera, 1969. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Llibreria Carlos)

A l’Arxiu ho tenien pràcticament tot, només el Papitu no el tenien complert.

El de l’Esquella de la Torratxa, 1970, ja segueix un criteri cronològic, per èpoques. Aquí, en Lluís ja comenta que n’està més satisfet. Buscava fets històrics destacats i a llavors investigava com els havia reflectit l’Esquella. Per a l’Esquella revisava els números que havia comprat en llibreries de vell i també revisava els números de l’Arxiu. No recorda com va anar la venda del llibre però ell comenta que es vengué bé.

Editorial Bruguera, 1970. Col. Quaderns de Cultura
(col·lecció personal)


Per l’antologia d’El Xut, 1971, la redacció també va seguir un criteri cronològic. Aquí, però, va poder consultar amb alguns autors que encara eren vius.
Editorial Bruguera, 1971. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Llibreria Carlos)

Recorda, especialment, en Bofarull, que va estar exiliat a Sudamèrica, a Venezuela i Argentina, on feia anuncis. Va tornar a França on dibuixava una tira a L’Independent. Va tornar aquí i va dibuixar al Correo Catalán. El gran dibuixant Alfons Figueras, al que coneguè en una exposició d’en Bofarull a la Sala Rovira, i que amb en Bofarull es coneixien de la seva etapa de Sudamèrica. Fou molt amic amb tots dos. Recorda amb tristesa que al funeral d’en Figueras hi hagué molt poca gent. En concret se n’en-recorda de Vicent Sanchís i en Cadena.

En canvi no va arribar a conèixer en Castanys que era el director de la revista.

En Rossend Llates havia de ser l’autor de l’antologia Un segle d’humor català, 1973, però no va treballar-hi gens tot i que havia cobrat per aquella feina. Com que no preparava res li van encarregar a en Lluís que l’ajudés. En Lluís recorda que en Llates anava al seu despatx per revisar els números d’en Cu-Cut que tenia del seu avi. En Llates s’entretenia amb els dibuixos i deia “quins dibuixos tan fantàstics” i començava a explicar un per un cada dibuix. La seva conversa era fantàstica i inacabable. Així ho recordava en Carles Camps i Mundó, poeta, que a la seva vegada li fou assignat a en Lluís com ajudant per a preparar el Segle de l’humor català, doncs finalment fou en Lluís qui escribí aquella antològica.

Editorial Bruguera, 1973. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Palma libros)

En Llates amb anterioritat ja havia fet una antologia de L’humor català, un llibre molt petit d’Editorial Selecta.

En aquesta etapa decideix no continuar amb altres revistes perquè considera que es repetiria. A llavors es quan es posa a treballar en el Be Negre i els seus homes.

Quan s’esgoten aquestes edicions, Bruguera treu una nova col·lecció, Testimoni, on sortirà l’antologia L’Humor Català en tres volums:

1r. Volum: L’Humor Català. Un segle d’humor català. (1978). Una reedició de la primera edició de 1973.
2n. Volum: L’Humor Català. La premsa humorística (I): l’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut i El Be Negre. (1978). Un recull dels setmanaris polítics que havia estudiat.
3r. Volum: L’Humor Català. La premsa humorística (II): En Patufet, Papitu i Xut!. (1979). Un recull dels setmanaris no polítics que havia estudiat.
Editorial Bruguera, 1978 i 1979. Col. Testimoni
(imatge extreta de Iberlibro-Montgiber)

Foren reedicions de les edicions que ja s’havien publicat anteriorment, però on s’amplia alguna informació i on es refan les introduccions.

(CONTINUA)

dijous, 18 d’abril del 2013

DADES BIOGRÀFIQUES AÏLLADES. LLUÍS SOLÀ i DACHS

Dades aïllades de la biografia d’en Lluís Solà i Dachs. (Conversa a La Garriga, 29 de novembre de 2011)

La família del pare, Narcís Solà i Bofill (1901-1976), era de Palafrugell i per part de mare, Mercè Dachs i Dachs (1900-1982), de Can Dachs de La Garriga.

Ara ha acabat d’escriure un llibre sobre els inicis del Barça. En Lluís em diu que no es retirarà, si de cas el retiraran, però que per ell no serà. Són moltes les vivències i algunes les ha anat posant en els seus llibres, la majoria vinculats a l’humor gràfic, encara que també ha escrit sobre premsa, atletisme i darrerament sobre el Barça, tot i que no hi hauran prous llibres per recollir-les totes. Té una memòria prodigiosa, molt per sobre de la meva capacitat de anotar-les.

En relació a l’humor gràfic em comenta que si va anar trobant un mica sense buscar-ho, però que tot el que ha fet, ho ha fet perquè li ha agradat. També em diu que els seus fills no han seguit aquesta afició i potser perquè com ell diu, “els fills no sempre segueixen les aficions dels pares”.

A la conversa van sortint prohoms que han fet petjada en aquest país i és que n’ha conegut uns quants. Per tots guarda un record i experiències que s'esvairan amb ell. Per anomenar-ne només una ínfima representació i de diferents èpoques, en Doctor Alsina Bofill, el seu oncle i que fou president de l’Institut d’Estudis Catalans; Ricard Sunyer, em diu que morí atropellat per un tramvia, Peius, Llanes, Robert Robert, el qual escrivia anècdotes en una columna en castellà que es deia “La Barcelona d’abans” al Diari de Barcelona, i que ell retallava de petit. També recorda en Tomàs Caballé i Clos, autor d’uns articles que es titulaven “Costumbres i usos de Barcelona.” , i que col·leccionava quan feia el batxillerat; i tants i tants d’altres, alguns dels quals aniran sortint, qui sap, en aquestes converses.

La seva avia era íntima amiga de la mare d’en Josep Pla, el gran prosista català i ell fou molt amic dels nebots d’en Pla, en Franc i en Sandro.

En Lluís explica que sempre li han atret les coses antigues, tant és així que en la nostra conversa explica una colla d’anècdotes de la Barcelona de principis de segle XX.

Llegia el Patufet quan estava malalt de les glàndules, i ho estava tot sovint fins que les hi varen treure als catorze anys. En aquell època s’arreglava així. Després ha gaudit d’una salut de ferro. En dono fe. El Patufet que anava en volums relligats, els tenien a casa dels seus avis de La Garriga i algú els hi portava.

La Guerra Civil:

1r. Terç a Barcelona. Bruc/Consell de Cent. Recorda com els milicians varen fer un escorcoll nocturn a casa seva, varen registrar tots els veïns de l'escala, buscaven cables d'antena per si escoltaven emissores faccioses, material religiós, ... També es recorda de quan bombardejaven Barcelona i en concret, recorda com una bomba caigué prop del seu domicili i de com partí un edifici, a la cruïlla de Bruc-Gran Via, talment com un formatge. Es veien els mobles i els quadres de la casa. Esgarrifós. Em comenta que avui dia encara li fa un neguit sentir el soroll dels avions i que deu ser per aquells records.
2n. Terç. A Les Franqueses. Aquí també recorda un dia que anava amb el seu pare i varen veure uns avions que venien a bombardejar i que amb el seu pare, conscient del perill per la posició on estaven, es van ficar sota unes arcades de la cuneta de la carretera. Té records molt precisos de tota aquella època calamitosa.  M’explica com van enterrar l’amo de can Lluent amb una capsa de sabates, perquè una bomba el va tocar de ple i no en quedà més que trossos esparços que varen cabre en aquella dissortada capsa.
3r. Terç. a Llerona. També recorda els bombardeigs del camp d’aviació de Llerona. Vivia a Can Rovira de Villar amb uns cosins germans de la seva mare.

Després de la guerra torna a Barcelona, estudia el batxillerat als jesuïtes del carrer Casp i perit tèxtil a l’Escola Industrial, al carrer Urgell de Barcelona. Quan estudiava li va tocar viure la vaga dels tramvies.

El seu pare era el cap de vendes del Caldo Maggi. A l’acabar la guerra com que era una empresa suïssa i no era una indústria nacional no la varen poder continuar. Ell recorda que els magatzems que havien d’inaugurar a Les Franqueses encara es poden veure davant de l’estació d’aquella localitat. Aquestes naus estaven preparades per instal·lar-hi la maquinària per fabricar el caldo allà, però el 18 de juliol de 1936 la maquinària es va quedar a la frontera amb França i ja no van entrar. Maggi no va tornar a Espanya fins els anys 60 amb Nestlé.

Acabada la guerra, el seu pare es queda sense feina i amb els seus estalvis compra una empresa de cintes. Per això en Lluís va estudiar peritatge tèxtil. Quan acaba els estudis, el seu pare li cedeix el negoci de les cintes, però la maquinària era molt antiga i en Lluís la va vendre per dedicar-se al comerç que és el que sempre ha fet. Posteriorment, el seu pare va comprar una empresa on fabricaven “Purodor” per les arnes.

Va fer la mili a les milícies universitàries, però malgrat el tràngol en serva un bon record i una colla d’amics. Té un record molt feliç d’aquella època de quan li tocà servir sis mesos a La Coruña, “la ciudad donde nadie es forastero”, em diu en Lluís.

Es casa el 1958. Ha tingut sis fills i catorze nets i, és evident, n’està molt cofoi.

Tenia un amic que estiuejava al Figaró i amb el qual sortien molt juntament amb les seves esposes, però un dia en arribar a casa es trobà una missiva escrita pel seu amic que deia, literalment: Querido Luís, hoy no podemos venir porque Mª Teresa se ha encontrado mal. Ya te llamaré. Allò no s’ho podia creure, que el seu amic, amb el que sempre parlaven en català, li hagués escrit en castellà. Com sigui el seu amic s’apuntà a uns cursos de català i li va proposar que també si apuntés ell. En Lluís estava convençut que ja sabia català, doncs d’alguna cosa li havia de servir haver llegit en Patufet. La realitat però el va posar on tocava amb tot allò dels pronoms febles i totes les dificultats inherents al català.

Sigui com sigui aquelles classes de català, semi-clandestines, al CIF, Centre Interpretatiu Femení, que impartia el professor Josep Triadú li van obrir la porta a escriure llibres. Un dia en Triadú va demanar qui voldria traduir una novel·la del castellà al català. I en Lluís va dir que ell ho faria.

Allò el va portar a conèixer Joan Agut, de l’editorial Bruguera, per traduir “La vida de  Jesucrist” de la Colección Libro Amigo (anys 1961/62). Aquella col·lecció que intercalava pàgines de text amb pàgines d’historieta. Li varen pagar, encara que poc, afirma en Lluís.

vida de jesucrist de l. bernard (Libros de Lance (posteriores a 1936) - Literatura - Otros)
(imatge extreta de Todocoleccion - Xics)

(CONTINUA)

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT. LLUÍS SOLÀ i DACHS

Els que estimem el dibuix humorístic i historietístic tenim un deute amb els pioners que varen començar a dignificar aquest món. En podem mencionar varis però n’hi ha uns que no podrien faltar en aquesta llista, acceptant, però, que ens en deixem varis voldria mencionar els pioners, a Josep Mª Cadena, Antonio Martín i en Lluís Solà. A n’Antonio Martín no el conec personalment.

Vaig conèixer, personalment, en Lluís Solà i en Josep Mª Cadena en un sopar de dibuixants al que m’havia convidat en KAP. Qui els coneix no cal que els hi digui que són persones d’un tarannà afable i generós. Sortosament en Lluís Solà viu relativament a prop de casa meva. L’atzar afavorí que arran de l’exposició que commemorava el centenari de la desaparició del setmanari Cu-Cut i que comissariava en KAP, aquest em demanés de recollir un document a casa d’en Lluís.

Un altre cop la personalitat d’en Lluís em captivà i les anècdotes que m’explicà em varen suggerir que era material molt valuós que s’hauria de preservar; tot i que ja ho ha anat exposant en els seus llibres, en Lluís encara guarda molta informació del món del dibuix i de l’època que li ha tocat viure.

Així vaig començar a pensar en que alguna cosa s’hauria de fer. Les dificultats venien de la nul·la experiència que jo posseeixo per fer aquestes coses i l’escassa difusió que jo els hi puc donar. Amb tot i arran d’una visita que varem fer a en Lluís juntament amb en Jordi Riera, un altre malalt de la historieta, li vaig proposar a en Lluís de parlar sobre ell i els seus llibres. Ell acceptà d’immediat. És així de generós amb el seu temps.

Així doncs, enceto aquestes converses, tot i que no sé molt bé com encarar-les i com acabaran. La conversa amb en Lluís sempre és molt fluïda i les dades i les anècdotes sorgeixen a cabassos.

La primera conversa la tinguérem  el dia 29 de novembre de l’any passat. Des de l’inici me n’adonava que m’era molt difícil posar ordre a tota aquella documentació, per tant prego comprensió al lector i disculpes a en Lluís per no saber-ne més.

L’estructura que m’he proposat és fer un extracte de cada conversa però ordenada segons el temps i el tema principal, que és el dibuix, però també me n’he adonat que no podem prescindir de conèixer la persona. Conèixer la persona fa més comprensible la seva obra. Tampoc és una referència bibliogràfica, és un recull de les anècdotes que en Lluís d’una manera espòntania i molt distreta em va explicant.

Cal dir que escoltar en Lluís és un veritable plaer i per a mi, que abans de conèixer-lo el venerava per la seva feina, és un regal el gaudir de la seva conversa i de la seva companyia. Per tant no cal que us digui l’agraïment que tinc per en Lluís per la seva generositat.

Amb tot el més aconsellable és llegir els seus llibres, els que no ho hagin fet. M’ho agraireu.