dilluns, 11 de febrer del 2008

LLUÍS ROIG ENSEÑAT (Barcelona, 1870-1949) (BIOGRAFIA 1/2)


Aquest any he tornat a creure en els Reis, si més no aquest any han estat un dels millors Reis de la meva vida, i creieu-me que ja se m’ha passat l’edat. I també afirmo, per als descreguts, categòricament, que els Reis de l’Orient existeixen.
Sí, estem parlant de dibuix i del dibuixant.
Enguany, la nit dels Reis varem anar amb el meu fill i senyora, evidentment, a veure els Reis de l’Ametlla; com l’any passat i confio que per uns quants anys més. Abans ens atansarem a la sala Carles Sindreu, com l’any passat, però aquest any ens esperava una sorpresa. La persona responsable de la sala, de la qual em vanto de creure que em té un especial afecte, afecte mutu per altra banda, em va fer un present que mai oblidaré, em va regalar tres dibuixos originals de Lluís Roig Enseñat. És un dels regals que he rebut amb més delit.
I seguim parlant del dibuixant i de dibuix.
Aquesta és una història llarga que havia començat feia temps. A l’esmentada sala hi anem tot sovint, amb la meva senyora és clar, perquè estem malalts d’art, ves per on ens ha donat per aquí i, com deia, la meva amiga, que no m’atreveixo a anomenar-la perquè no li he demanat permís per escriure d’ella, i confio que m’ho sàpiga perdonar, devia veure alguna cosa amb mi. No sé pas què, però la va encertar. Un dia quan encara no hi havia prou confiança però ja havíem trencat la frontera de la mera salutació cordial se m’atansà i em digué: “Vostè, a llavors encara ens tractàvem de vostè, que li agrada molt el dibuix, li agradaria veure uns dibuixos que guardo” Diana!, ho havia encertat, m’agrada molt el dibuix, i em varen agradar moltíssim els dibuixos que em va permetre contemplar. El mèrit fou tot seu, va mostrar perspicàcia, que ja m’agradaria tenir-la jo, i sensibilitat, que ja m’agradaria disposar-ne de la meitat de la seva.
Però continuem amb la història doncs estem parlant de dibuix, per si algú s’havia perdut.
Jo, que he vist molt dibuix, i no faig el fatxenda, creieu-me, encara em queda molt per aprendre. La meva amiga em parlava d’un dibuixant del qual jo no coneixia el nom i, a més, afirmava que era molt bo. No podia ser molt bo, si jo no el coneixia. Lluís Roig Enseñat, qui era?
A aquestes alçades de l’article, ja haureu endevinat que el dia que vaig poder contemplar els dibuixos que m’havien comentat vaig quedar glaçat. Davant meu hi havia dibuixos a tinta, a ploma, aquarel·les, apunts en un bloc,..., no sabia on mirar. Escampats, tot i que guardats amb molta cura, hi havia extraordinàries mostres d’una exquisidesa indescriptible i, totes, mereixedores de figurar en un museu, si hi haguessin museus amb prou delicadesa; protegides de la insensibilitat, potser esperant que en temps millors es torni apreciar l’art per l’art. Anàvem passant fulls gairebé com si fos un ritus iniciàtic, no fos que malbaratéssim aquells papers tan fràgils però tan immensos. El paradís existeix i jo n’estava fruint d’un bocinet.
Lluís Roig Enseñat fou un gran artista i, sí senyores i senyors, un gran dibuixant. No és que no el coneixia, sinó que en les vegades que he revisat obres i revistes de dibuix, he vist tants i tants noms de dibuixants, menystinguts, excel·lents molts, altres més discrets, però tots uns grans artistes que es fa difícil recordar-los, o fins i tot saber d’ells, perquè la seva obra ha quedat oblidada, injustament, en un racó de la memòria tot esperant que algú els faci justícia.
Lluís Roig Enseñat va tenir la sort de que la meva amiga fos qui és i que sap el que atresora i no podia tenir millor valedora. Si bé, ni Roig Enseñat, ni la Tina, que així es diu la meva amiga, i que ja no em puc estar d’anomenar-la, no tenen la culpa de que el món giri com gira. No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure; aquesta cita devia dir-la algun savi molt savi, però no recordo el seu nom.
Amb tot, hem fet salat i ho hem de deixar aquí. En un proper número de FD, si vostès ho volen i el director m’ho permet, us parlaré de qui era Roig Enseñat perquè encara no n’he parlat tot i que, com us venia dient, hem parlat de dibuix i del dibuixant. Moltes gràcies Tina per la teva amistat i pel teu present. Visca els Reis de l’Orient. (Segueix)
(Publicat al nº 47 de la revista FD (La Font del Diàleg) del mes de febrer de 2008)