divendres, 18 d’abril de 2008

JOSEP CABRERO i ARNAL (Barcelona, 1914 - Antibes, 1982)


Josep Cabrero Arnal neix a Barcelona el 1909, treballarà de fuster i de mecànic, però arriba a debutar com a dibuixant a les revistes KKO i Pocholo, aquest serà el tret de sortida del seu veritable ofici: dibuixant de tebeos. Dibuixà per revistes mítiques com Gente Menuda, Mickey i TBO, on crea el gosset “Top” (1935), precedent del que serà el popularíssim “Pif” a la revista francesa Vaillant.
Com a defensor de la legalitat republicana, el 1939 s’ha d’exiliar a França. Deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthassen, sobreviu i torna a Paris on malviurà molt miserablement, però la seva sort canvia quan comença a dibuixar pel periòdic L’Humanité (1945). És en aquest diari on debuta “Pif le chien” (1948), assolint una gran popularitat que el portarà a ser publicat a la famosa revista Vaillant (1952), la qual fins i tot prendrà com a subtítol: “Journal de Pif » (1965) i, finalment, li arribarà a donar nom: Pif Gadget (1969).
En l’etapa anterior a la Guerra Civil, a més de publicar en revistes d’historieta, havia publicat a revistes com Lecturas, Algo o El Hogar y la Moda. El seu serà un estil molt disneynià, molt delicat, preciosista i detallista; molt apte per al públic infantil. Són, però, historietes molt dinàmiques i efectives, les quals expremeixen molt bé els recursos del llenguatge dels “còmics”.
A França, Cabrero Arnal crearà multitud de personatges que el situaran entre els grans creadors de la “Bande Dessinée” francesa. Entre molts escollim, “Clopinet”, “Placid et Muzo”, “Gavroche et G. Latine”, “Gagman”, “Pince sans rire”, “Riquiqui et Roudoudou”, “Boucle et Nigo”, “Fifine et Fanfan,” etc. Greument malalt, a partir dels anys 60 anirà deixant, progressivament, els seus personatges a altres dibuixants.
El seu personatge més popular, Pif, fou un gosset, antropomòrfic, entremaliat que reflectia les preocupacions de la època. Els seus eren uns personatges deutors de la tipologia disneyana però els hi donà un tarannà molt característic, es fan simpàtics així que els veus, diríem que era el “toc” d’Arnal, i els ambients són molt propers i familiars al lector, tant pel que fa a l’entorn que els rodeja com per la història que es descriu. Aquest estil que desenvolupa en la seva etapa francesa ja havia estat elaborat en les tires i pàgines que publicà en el període prebèlic de casa nostra.
Cabrero Arnal, morirà a Antibes el 7 de setembre de 1982. És un més dels grans dibuixants catalans que no pogueren continuar la seva feina a casa seva, però que tingué la sort de poder mostrar tot el seu enginy al país veí i ells ho varen saber reconèixer i disfrutar.
Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 24. Gener 2006.