DADES BIOGRÀFIQUES AÏLLADES. LLUÍS SOLÀ i DACHS

Dades aïllades de la biografia d’en Lluís Solà i Dachs. (Conversa a La Garriga, 29 de novembre de 2011)

La família del pare, Narcís Solà i Bofill (1901-1976), era de Palafrugell i per part de mare, Mercè Dachs i Dachs (1900-1982), de Can Dachs de La Garriga.

Ara ha acabat d’escriure un llibre sobre els inicis del Barça. En Lluís em diu que no es retirarà, si de cas el retiraran, però que per ell no serà. Són moltes les vivències i algunes les ha anat posant en els seus llibres, la majoria vinculats a l’humor gràfic, encara que també ha escrit sobre premsa, atletisme i darrerament sobre el Barça, tot i que no hi hauran prous llibres per recollir-les totes. Té una memòria prodigiosa, molt per sobre de la meva capacitat de anotar-les.

En relació a l’humor gràfic em comenta que si va anar trobant un mica sense buscar-ho, però que tot el que ha fet, ho ha fet perquè li ha agradat. També em diu que els seus fills no han seguit aquesta afició i potser perquè com ell diu, “els fills no sempre segueixen les aficions dels pares”.

A la conversa van sortint prohoms que han fet petjada en aquest país i és que n’ha conegut uns quants. Per tots guarda un record i experiències que s'esvairan amb ell. Per anomenar-ne només una ínfima representació i de diferents èpoques, en Doctor Alsina Bofill, el seu oncle i que fou president de l’Institut d’Estudis Catalans; Ricard Sunyer, em diu que morí atropellat per un tramvia, Peius, Llanes, Robert Robert, el qual escrivia anècdotes en una columna en castellà que es deia “La Barcelona d’abans” al Diari de Barcelona, i que ell retallava de petit. També recorda en Tomàs Caballé i Clos, autor d’uns articles que es titulaven “Costumbres i usos de Barcelona.” , i que col·leccionava quan feia el batxillerat; i tants i tants d’altres, alguns dels quals aniran sortint, qui sap, en aquestes converses.

La seva avia era íntima amiga de la mare d’en Josep Pla, el gran prosista català i ell fou molt amic dels nebots d’en Pla, en Franc i en Sandro.

En Lluís explica que sempre li han atret les coses antigues, tant és així que en la nostra conversa explica una colla d’anècdotes de la Barcelona de principis de segle XX.

Llegia el Patufet quan estava malalt de les glàndules, i ho estava tot sovint fins que les hi varen treure als catorze anys. En aquell època s’arreglava així. Després ha gaudit d’una salut de ferro. En dono fe. El Patufet que anava en volums relligats, els tenien a casa dels seus avis de La Garriga i algú els hi portava.

La Guerra Civil:

1r. Terç a Barcelona. Bruc/Consell de Cent. Recorda com els milicians varen fer un escorcoll nocturn a casa seva, varen registrar tots els veïns de l'escala, buscaven cables d'antena per si escoltaven emissores faccioses, material religiós, ... També es recorda de quan bombardejaven Barcelona i en concret, recorda com una bomba caigué prop del seu domicili i de com partí un edifici, a la cruïlla de Bruc-Gran Via, talment com un formatge. Es veien els mobles i els quadres de la casa. Esgarrifós. Em comenta que avui dia encara li fa un neguit sentir el soroll dels avions i que deu ser per aquells records.
2n. Terç. A Les Franqueses. Aquí també recorda un dia que anava amb el seu pare i varen veure uns avions que venien a bombardejar i que amb el seu pare, conscient del perill per la posició on estaven, es van ficar sota unes arcades de la cuneta de la carretera. Té records molt precisos de tota aquella època calamitosa.  M’explica com van enterrar l’amo de can Lluent amb una capsa de sabates, perquè una bomba el va tocar de ple i no en quedà més que trossos esparços que varen cabre en aquella dissortada capsa.
3r. Terç. a Llerona. També recorda els bombardeigs del camp d’aviació de Llerona. Vivia a Can Rovira de Villar amb uns cosins germans de la seva mare.

Després de la guerra torna a Barcelona, estudia el batxillerat als jesuïtes del carrer Casp i perit tèxtil a l’Escola Industrial, al carrer Urgell de Barcelona. Quan estudiava li va tocar viure la vaga dels tramvies.

El seu pare era el cap de vendes del Caldo Maggi. A l’acabar la guerra com que era una empresa suïssa i no era una indústria nacional no la varen poder continuar. Ell recorda que els magatzems que havien d’inaugurar a Les Franqueses encara es poden veure davant de l’estació d’aquella localitat. Aquestes naus estaven preparades per instal·lar-hi la maquinària per fabricar el caldo allà, però el 18 de juliol de 1936 la maquinària es va quedar a la frontera amb França i ja no van entrar. Maggi no va tornar a Espanya fins els anys 60 amb Nestlé.

Acabada la guerra, el seu pare es queda sense feina i amb els seus estalvis compra una empresa de cintes. Per això en Lluís va estudiar peritatge tèxtil. Quan acaba els estudis, el seu pare li cedeix el negoci de les cintes, però la maquinària era molt antiga i en Lluís la va vendre per dedicar-se al comerç que és el que sempre ha fet. Posteriorment, el seu pare va comprar una empresa on fabricaven “Purodor” per les arnes.

Va fer la mili a les milícies universitàries, però malgrat el tràngol en serva un bon record i una colla d’amics. Té un record molt feliç d’aquella època de quan li tocà servir sis mesos a La Coruña, “la ciudad donde nadie es forastero”, em diu en Lluís.

Es casa el 1958. Ha tingut sis fills i catorze nets i, és evident, n’està molt cofoi.

Tenia un amic que estiuejava al Figaró i amb el qual sortien molt juntament amb les seves esposes, però un dia en arribar a casa es trobà una missiva escrita pel seu amic que deia, literalment: Querido Luís, hoy no podemos venir porque Mª Teresa se ha encontrado mal. Ya te llamaré. Allò no s’ho podia creure, que el seu amic, amb el que sempre parlaven en català, li hagués escrit en castellà. Com sigui el seu amic s’apuntà a uns cursos de català i li va proposar que també si apuntés ell. En Lluís estava convençut que ja sabia català, doncs d’alguna cosa li havia de servir haver llegit en Patufet. La realitat però el va posar on tocava amb tot allò dels pronoms febles i totes les dificultats inherents al català.

Sigui com sigui aquelles classes de català, semi-clandestines, al CIF, Centre Interpretatiu Femení, que impartia el professor Josep Triadú li van obrir la porta a escriure llibres. Un dia en Triadú va demanar qui voldria traduir una novel·la del castellà al català. I en Lluís va dir que ell ho faria.

Allò el va portar a conèixer Joan Agut, de l’editorial Bruguera, per traduir “La vida de  Jesucrist” de la Colección Libro Amigo (anys 1961/62). Aquella col·lecció que intercalava pàgines de text amb pàgines d’historieta. Li varen pagar, encara que poc, afirma en Lluís.

(imatge extreta de Todocoleccion - Xics)

(CONTINUA)