divendres, 15 de febrer de 2008

PERE PRAT UBACH (Terrassa, 1892 - Barcelona, 1969) (BIOGRAFIA)




Pere Prat i Ubach neix a Terrassa el 1892. De família acomodada rebrà de seguida el recolzament del seu pare en la seva afecció per dibuixar i es forma amb en Pere Vives i l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa.

Les seves primeres col·laboracions en revistes satíriques daten de 1911 a L’Esquella de la Torratxa, però arribarà a publicar a la immensa majoria de revistes il·lustrades, Satiricón, La Campana de Gràcia, Papitu, En Patufet, Virolet, El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses, El Senyor Canons, Cu-Cut!, Hojas Selectas, i altres.

El 1920 marxa a Paris, com tants d’altres artistes, per millorar la seva formació. Allà publica a revistes tan significatives com Le Rire, Paris-Magazine, Le Journal amusant i Le Sourire. S’hi estarà fins el 1921, però tot i que hi tornarà per un breu període, el 1923 s’instal·la definitivament a Barcelona, on es casa amb Rosa Turu amb la qual tindrà dos fills.

Si bé, ens interessa com a dibuixant, cal dir que com a pintor exposà en varies ocasions i rebé crítiques molt elogioses per part de la crítica de la època. Així mateix, també fou un escriptor notable i prolífic, del que destacaríem les seves entrevistes a artistes del moment i als que també els hi feia una caricatura. Els seus escrits es publicaren a La Veu de Catalunya, Virolet, Cinòpolis, D’Ací i d’Allà, El Matí, Esplai entre altres. Publicà una biografia del mestre del dibuix, Junceda, home exemplar.

Participà als Salons d’Humoristes que s’instauraren a la època doncs ell es considerava principalment un dibuixant humorístic, tot i que també conreà el gravat i el dibuix d’il·lustració. Com il·lustrador dibuixà varis llibres, destaquem les obres per la Biblioteca Patufet i Macbeth i Ivanhoe per a l’editorial Proa de Badalona. Quan acabà la guerra del 36, tingué molts problemes per publicar però poc a poc ho tornà a fer per a Atalaya, TBO i El Once.

També arribà a impartir classes de dibuix i amb ell s’iniciaren artistes com Emili Grau Sala o l’escultor Marcel Martí.

El seu dibuix té una pulcritud hereva del noucentisme, elegant, concís i molt efectista, com correspon a la majoria d’excel·lents dibuixants de la època; tot i que Prat, gran amic d’altres dibuixants i artistes de renom, no sol aparèixer mencionat en la majoria de tractats artístics. Una altra injustícia de la que en sortim perdent tots. Prat, un gran dibuixant de casa nostra, moriria el desembre de 1969 a Barcelona.

Bibliografia:
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç. Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 100 - 101.
- Pere Prat i Ubach. Dibuixant i humorista. Catàleg de l’exposició. Museu de Terrassa. 1994. Terrassa.
- Diccionario “Ràfols” de Artistas de Catalunya, Baleares y Valencia. Vol. IV. Edicions Catalanes y La Gran Enciclopedia Vasca. Barcelona-Bilbao, 1980. pg. 967.

ARTUR MORENO SALVADOR (València, 1909 - Barcelona, 1993) (BIOGRAFIA)




Artur Moreno Salvador naixia a València l’any 1909, però el trobem que es formà a l’Acadèmia Baixas de Barcelona, ciutat al la que havia arribat l’any 1918. Des de ben petit, s’especialitzà en el dibuix d’historietes, sobretot humorístiques, i així el podem trobar en revistes com En Patufet, TBO, Pulgarcito, Virolet, Esquitx, Lo Noi Català, Pocholo, Mis Chicas, Flechas y Pelayos, a més de KKO de la que en fou director. També el trobem en publicacions satíriques per adults L’Esquella de la Torratxa, Xut o El Be Negre.
Hereu, com tants d’altres, de l’escola clàssica dels gran dibuixants d’En Patufet, anirà agafant un to molt net i dinàmic, clarament influït, un altre dibuixant més, per l’estètica disneyniana. En la majoria de les seves obres la temàtica es l’acció grotesca i hilarant, sortint-se d’aquests esquema aquells treballs d’encàrrec o clarament pensats per les revistes satíriques, cas de L’Esquella o el Be Negre, i treballs encarregats durant la Guerra Civil pel Sindicat de Dibuixants Professionals.
Moreno fou el creador i director del popular i pioner film de dibuixos animats Garbancito de la Mancha, tot i que també col·laborà en el film Alegres vacaciones. Tornarà a dibuixar films de dibuixos animats quan viatja a Veneçuela (1948) on treballà per a Bolívar films, juntament amb un altre gran dibuixant català: Puigmiquel. També treballà a la revista infantil Tricolor editada pel Ministerio de Educación d’aquell país, a més d’il·lustrar anuncis comercials i un bon grapat de llibres.
Quan torna a Barcelona (1956), segueix dibuixant historietes a El Once, Maravillas, Chito, però sobretot a TBO on serà un dels puntals durant molts anys. Ara, però, el seu estil, al nostre parer, ha perdut ingenuïtat i frescor per tornar-se més rígid i repetitiu, tot i que serà un dibuix més personal i efectiu, més professional.
Artur Moreno va morir a Barcelona l’any 1993. Va ésser un dels grans dinamitzadors del dibuix i en diferents camps: historieta, il·lustració i cinema d’animació.
Publicat a FD (La Font del Diàled), nq 26. Març 2006.
Bibliografia:
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 98 - 99.

JOSEP COLL i COLL, (Barcelona, 1923-1984) (BIOGRAFIA)




Josep Coll i Coll és un dels meus dibuixants preferits i potser dels vostres. Els lectors habituals del TBO saben de que parlo. El que li falta a Coll per rebre el reconeixement que es mereix es haver nascut als EUA o a França, però va néixer a Catalunya i el seu mestratge s’ha quedat per a uns quants. Desitgem que algun dia se li faci justícia.
Coll naixia a Barcelona el 1923 i els atzars de la guerra civil, una vegada més, fan que de ben jove es posi a treballar en el ram de la construcció, tot compaginant-ho amb els estudis a l’Escola Industrial i la d’Arts i Oficis.
Cap a la meitat dels anys 40 comença a col·laborar en revistes com Pocholo, La Risa, Chispa, Mundo infantil, Nicolás i KKO, i a partir de 1949 al popular TBO. D’inici Coll practicava un estil molt proper a Benejam, dibuixant al que admira, però intentant apartar-se d’aquesta influència, Coll dirà que “estirarà” els seus personatges per fer-los més prims, troba un estil que anirà polint fins dotar-lo de la genialitat a la que ens acostumarà i que el portarà a ser un dibuixant emblemàtic del TBO. Un altre dibuixant del que reconeixia alguna influència serà Urda del que admira la seva netedat i simplicitat. Amb tot, de Coll sempre se n’ha dit que fou un autodidacte.
Cap el 1963, té la oportunitat de col·laborar en una de les poques revistes que edita historieta en català. Ho farà amb una de les poques sèries que dibuixà amb personatge fix: En Bufa i en Pumpum. Poc després abandona tota activitat historietística i torna al seu ofici de sempre: paleta. Ell sempre estigué molt preocupat pel seu futur i el de la seva família i sabia que companys seus cobraven més fen de paleta i treballant menys hores. No serà fins al 1981 que amb el “boom” del còmic d’aquella dècada tornà a dibuixar en alguna revista, una d’elles fou el mai prou valorat Cairo. Malgrat tot, és durant aquest ressorgiment i inici de reconeixement que Coll es va suïcidar el juliol de 1984.
Coll no creà personatges fixes, però sublimà el fet quotidià. Fou l’exaltació de lo simple i de l’absurd tot traspassant la subtil línia que els eleva a la categoria d’Art, en majúscula. Mestre de la composició i la planificació gràfica, exprimia tots els elements gràfics al seu abast, des de la tira o la vinyeta a la pàgina complerta per treure’n el màxim rendiment. Si bé sempre utilitzà el pla general. Se li retreia el poc us de textos, però només cal veure una de les seves pàgines per adonar-se que no calia.

De dibuix acurat, net, elegant i sobri, les seves històries, mirall de la seva època, es llegeixen amb la mateixa ironia i eficiència que quan foren creades. Un altre element que rubrica la seva genialitat.

El seu és un humor seqüencial, estudiat, analític i efectista, posat al servei d’uns personatges anònims però universals: nàufrags, motoristes, soldats, vianants, transeünts, caçadors, banyistes, ... o sigui qualsevol de nosaltres. El seu humor “tou”, com corresponia a una revista com el TBO, destil·la una ironia subtil quasi existencialista.

Encabit dins de la “línia clara”, Coll queda lluny del seu màxim representant, Hergé amb el seu Tintin, per a brillar amb llum pròpia. Recordar Coll és escriure HISTORIETA i ART conjuntament.
Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 28. Maig 2006.

dijous, 14 de febrer de 2008

JOSEP LLUÍS PELLICER FENYÉ (Barcelona, 1842-1901) (BIOGRAFIA)




Josep Lluís Pellicer i Fenyé, forma amb Eusebi Planas i Tomàs Padró la trilogia dels dibuixants més grans del segle XIX pel que fa a Catalunya.

Obligat per la seva família estudià per mestre d’obres i n’exercí uns anys, però la seva vocació el portà a pintar i dibuixar. El pintor Martí Alsina en fou el seu mestre i als seus vint-i-dos anys pogué anar a estudiar a Roma, en aquella època la “Meca” de tot artista.

Quan torna a Barcelona, tot i algun premi en alguna exposició queda clar que la seva excel·lència serà el dibuix i no la pintura. Així el trobem il·lustrant episodis de la guerra carlista de 1872. L’èxit fou tal que el contracten per il·lustrar les gestes de la guerra Ruso-Turca (1877).

En aquella època el dibuix ocupava el paper que amb el temps ocuparia la fotografia en els reportatges gràfics dels diaris. Com a il·lustrador gràfic assoleix fama internacional, s’estableix a Paris i dibuixa per La Ilustration, Le Monde Illustré o The Graphic de Londres.

Retorna a Barcelona, després de perdre la seva muller a Paris, i continua la seva prestigiosa carrera en les revistes de la capital catalana. A Barcelona es casa amb la filla del seu mestre Martí Alsina. La seva ciutat li reconeix els seus mèrits i el nomenen Director dels Museus, il·lustra llibres, cartells i publicitat, i encara té temps per la política, la vida social i cultural, passant a ser un gran activista del moment. I per si fos poc, també li encomanaren la direcció de la prestigiosa revista La Ilustración Artística. Morí aclamat a Barcelona el 1901, ciutat que l’havia vist nèixer el 1842.

Pellicer havia començant publicant dibuixos satírics a Lo Xanguet, Un tros de paper o Barcelona Còmica i continuà aquesta activitat a L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i La Tomasa de Barcelona, o El Mundo Cómico, El Público i Gil Blas de Madrid. Com a caricaturista firmava Nyapus.

El nostre home dominava la tècnica del dibuix a la ploma com pocs ho farien. El seu estil es troba dins del realisme social de la època però sabé mantenir un nivell de precisió en el seu traç que palesava l’anècdota o el drama de forma ben convincent, cosa que fa que els seus dibuixos siguin una crònica ineludible de la època que li tocà viure.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 12.

BON (ROMÀ BONET SINTES, Barcelona 1886-1967) (BIOGRAFIA)




Bon, pseudònim de Romà Bonet Sintes, nasqué a Barcelona l’any 1886. Dibuixant dotat d’una habilitat extraordinària, als dotze anys ja publicava a l’Esquella de la Torratxa. Amant de viatjar, durant una època s’instal·là en un carro amb el que recorregué part de la península tot dibuixant i fent caricatures; de les tertúlies i de l’ambient bohemi. Es relacionà amb els millors dibuixants de la època i com tots ells degué rebre influències de les grans revistes satíriques il·lustrades franceses i alemanyes.

Publicà a bona part de les revistes del moment, El Gall, La Tralla, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, En Patufet, etc., i a Bilbao i Madrid, Gutiérrez, Humor Gráfico, Heraldo de Madrid, etc. A la dècada dels anys 20, la més fructífera, a més de dibuixar per revistes satíriques i d’humor, dissenya portades de llibre i cartells publicitaris, rebent varis premis, dels que destaca la medalla d’or de 1925 a l’Exposition Universelle des Arts Decoratives de Paris.
Quan els empresaris Busquets, que havien adquirit dos rotatius de Madrid, el cridaren, Bon aprofita per publicar en varis medis de la localitat i fa moltes caricatures de les figures claus del moment. És en aquest ambient que rep l’encàrrec de representar els dibuixants en una exposició a Nova York. Allà, aprofita per conèixer els ambients novaiorquesos, exposa i publica en diaris i revistes, Herald Tribune, Times, Evening Post, Cosmopolitan o Vanity Fair. Sojornà molts cops a NY moment que fou el zenit de la seva popularitat. Amb l’Exposició Universal de Barcelona, 1929, torna i en una “roulotte” fa milers de caricatures. En aquesta “roulotte” és on comença les seves “conferències mudes”, on il·lustrava diàlegs amb els seus dibuixos.
Fidel a la República, això l’obliga a amagar-se al principi de la bogeria franquista; després, sense revistes on publicar, té que començar de nou. S’instal·la al soterrani de l’Avinguda de la Llum, a Barcelona, i es guanya la vida fent el que sap fer, dibuixar. També pinta i fa escultures.
Bon gaudia d’un estil refinat, detallista quan volia i tremendament eficaç. Evoluciona d’un estil modernista a un dibuix més geomètric. Sabia sintetitzar quan s’esqueia i perfilar la línia quan convenia. Les seves caricatures el situen al més alt nivell en un estil paral·lel a un altre gran dibuixant, Lluís Bagaria. Si bé també va pintar cap al final de la seva vida, els seus quadres mostren la grandesa del dibuixant.

Bon, no solament fou un dibuixant immens, també tenia l’aurèola de tenir una gran personalitat i bonhomia. Moria a Barcelona el 28 de setembre de 1967.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 50.

VACANCES ?. (A MI TAMBÉ M'AGRADA DIBUIXAR)


Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 30. Juliol 2006.


APA (FELIU ELIAS BRACONS, Barcelona, 1878-1948) (BIOGRAFIA)




A la Catalunya del Noucentisme les revistes gràfiques visqueren el seu moment més dolç, moment en que sorgiren un estol de dibuixants irrepetible. Un dels grans dibuixants fou l’Apa, de nom Feliu Elias Bracons, nascut a Barcelona el juny de 1878.

Quan pintava utilitzava el seu nom vertader i quan exercia de crític d’art i d’articulista firmava Joan Sacs, però com a dibuixant firmava Apa. També organitzava actes culturals a més d’exercir de professor d’Història de l’Art. Com a pintor s’inserí en un estil realista-objectiu. En totes les àrees en que es dedicà destacà a bastament i si bé en les seves idees artístiques era força conservador, ideològicament era més obert i lliberal. Tan és així que foren raons ideològiques les que l’obligaren a deixar la revista Cu-Cut en la que col·laborava des dels seus inicis. Aquest setmanari, si bé era molt catalanista estava apadrinat pel partit conservador del moment, La Lliga. L’any 1908 funda el setmanari satíric Papitu que dirigirà fins el 1911. El setmanari fou molt popular a més de ser un emblema de la millor il·lustració gràfica, on es combinava crítica social i política amb l’humor galant més fi.

Durant els anys 1915 i 1916 dibuixà pel setmanari Iberia un grapat de dibuixos criticant el militarisme alemany a la Gran Guerra i que després aplegà en un llibre: Kameraden. El govern francès el condecorà amb la Gran Creu de la Legió d’Honor pel seu suport als aliats.

Apa dibuixà a la majoria de revistes de la època, a més de les esmentades el trobem a revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Cuca fera, Picarol, revistes per la mainada En Patufet, La Mainada, diaris com La Publicitat i El Poble Català amb un acudit diari, i moltes altres. En revistes parisines com Paris Journal, Paris-Midi i L’assiette au beurre. També dibuixà publicitat, cartells i il·lustrà llibres per infants.

Fou molt amic d’altres mestres dibuixants com Junceda o Cornet, la germana del qual fou la seva esposa. Amic d’Eugeni d’Ors al principi, la diferencia d’ideologia els enemista. Unes caricatures seves obligaren a Feliu Elias a exiliar-se, a Paris, del 1911 al 1913. El 1939 hagué de tornar a l’exili, de on no tornà fins l’any 1947, a Barcelona, ja molt malalt, morint en aquesta ciutat l’any següent.

Pel que fa al dibuix admirava els grans il·lustradors alemanys contemporanis, Bruno Paul, o Olaff Gulbranson, entre altres, i com ells ironitzava i satiritzava la vida quotidiana, política i cultural. El seu, però, acabarà sent un dibuix molt personal, intel·lectual i que no defuig el decorativisme típic de la època. Un estil on predomina la simplicitat lineal a la vegada que mostra una gran solidesa tècnica.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 40.
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 67 - 69.

URDA (MANUEL URDA MARIN, Barcelona, 1888-1974) (BIOGRAFIA)

Manuel Urda Marín, nasqué a Barcelona l’any 1888. Urda és un altre dibuixant injustament oblidat si tenim en compte que forma part de la memòria gràfica d’una bona part de les generacions del segle XX, ja que publicà les seves historietes abans i després de la Guerra Civil; tot i que en l’etapa posterior a la guerra es dedicà, principalment, a les pàgines del TBO. El TBO havia sortit l’any 1917, i en el mateix any ja el trobem col·laborant-hi, concretament a partir del número 8. Col·laboració que durarà fins gairebé la seva mort, l’any 1974, a Barcelona. Fou un dels dibuixants carismàtics d’aquell setmanari del que també en fou director artístic des de l’any 1918 fins a 1922.

Les seves primeres col·laboracions seran a revistes com Monos, 1904 i a L’Escolanet, 1906 i personalment creà la publicació En Belluguet, 1915, però per a rastrejar la seva obra caldria un treball d’investigador, doncs la seva participació és immensa a revistes humorístiques com ara En Patufet, Follets, Virolet, Monos, Papitu, Pulgarcito, Nicolás, El Coyote, un llarg etcètera i, menys abundantment, en setmanaris , com ara el popular Lecturas. Ara bé, si hi ha un setmanari per sobre de tots al que la seva obra està molt associada, aquest és el popular TBO de l’editor Joaquim Buigas pel que també col·laborà en altres col·leccions. També s’ha de recordar la seva col·laboració en productores de curtmetratges de dibuixos, de la que cal dir que formà part de l’equip d’animadors “Garabatos” als anys 40.

La seva petjada al TBO fou paradigmàtica, fent pràcticament de tot, però la secció en que més col·laborà era De todo un poco, on setmanalment hi abocava acudits gràfics i escrits molt ingenus però d’una extraordinària eficàcia. La seva àmplia obra abasta més de 70 anys i cobreix un espectre ampli però del que sobresurt la historieta humorística i l’acudit gràfic.

Amb una producció tan basta la qualitat pot variar, però veure una historieta d’aquest artista és no oblidar-la mai més. El seu grafisme, tan personal, es caracteritzava per la curvatura de les cames dels seus personatges i el peculiar “volum” que els hi transmetia. Els personatges, sense excepció, mostraven sempre la cara més innocent, més amable fos quin fos el seu rol, lladres i pispes inclosos. Feia doncs un humor que pretenia entretenir. Quasi res. I ho aconseguia perquè la seva era una narrativa eminentment “gràfica”, les imatges es llegien soles i el text podia ser escadusser i a vegades inexistent. L’estructura era simple i clàssica: exposició d’una anèvcdota que busca el “gag” per provocar hilaritat. En síntesi, fou un geni de l’humor gràfic.
Bibliografia:
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004.
Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 88 - 89.

dimecres, 13 de febrer de 2008

ECCE HOMO. FUNERAL ANUNCIAT.

 Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 33, novembre 2006.

Disculpeu la gosadia però m’atreveixo a inserir una mostra del que jo dibuixo. Sóc aficionat i sé que no serveixo per això.

JOSEP Mª DE MARTIN GASSÓ (Berga, 1920-2005) (BIOGRAFIA)


El gener de 2005, de la mateixa manera que havia viscut, discretament, va morir en Josep Mª de Martin. A Berga a on morí, i a on va néixer el 8 de març de 1920, li feren els honors respectius. Poc més. Sol ser freqüent en els grans personatges no mediàtics.

De Martin era pintor, i quin pintor. Home profundament intel·lectual, menà una existència interioritzada que només traspuava a bocinets, i solsament pels afortunats que el pogueren tractar. La seva pintura era, com el personatge que interpretava, ordenat, culte, solitari, conscient de la seva grandesa i de la seva reduïda accessibilitat. Deien que ell era un home de tracte “difícil”, però jo vull pensar que és el caràcter que li escau a aquelles persones que han estat escollits pels “déus” i a les qui l’existència diària els hi és aliena.

Pintor de clara admiració per Cezanne, els seus quadres són rigorosos, extraordinàriament simplistes i estructurals que llisquen pel cubisme geomètric, segons la època; són detalls que ens acosten a la reflexió íntima per recordar-nos la nostra solitud front l’univers. Cal, però, recordar que hi ha un lleuger toc d’ironia que ens els fa més pròxims. La seva producció, doncs no podia ser d’una altra manera, fou molt escassa.

No us estrany que un intel·lectual-pintor, vingui a aquesta modesta columna de dibuixants, doncs De Martin era també dibuixant, i quin dibuixant. En una de les poques converses que vaig poder tenir amb ell, li preguntava pels seus dibuixos, que jo admirava inconscientment des de ben petit, i ell els menyspreà. Em digué que eren “divertiments”. Però la veritat és una altra. Els seus dibuixos, són efectistes i molt descriptius. Nets, simples i amb un estructura geomètrica, com la dels seus quadros, De Martin ens representa uns personatges i un bestiari exquisit i inconfusible. El seu estil li és propi, no l’he vist més i segurament no el veuré mai més, però qui veu un dibuix seu no se n’oblidarà mai. I encara us diré més, com a caricaturista era especialment encertat i genial. Es prodigà poc, no podia ser d’altra manera, però il·lustrà cartells, calendaris, auques, sobretot al Berguedà, i alguns llibres dels que ell, en persona, em recomanà les il·lustracions de “La memoria veranea “ de César González Ruano.

M’oblidava d’explicar-vos que amb el pseudònim de Bernat Meix també edità algun llibre de poesia, molt críptica i només per a “gourmets”. El títols són tan suggestius com autoexplicatius: Els jornals al cos (1971), El peu al coll (1975), La mosca al nas (1976) i El nus a la cua (1979), recollits l’abril del 2001 en un sol volum: El clam a l’erm. Us recomano que us feu amb aquest últim. M’ho agraireu, Ep! Només per a sibarites, ja m’enteneu.



(Autoretrat, anys 1950's ??)
(col·lecció personal)

Per completar aquesta entrada, s'adjunten algunes parts de l'article de Ramon Felipó a la revista L'EROL, nº 115, de primavera de 2013: Salvador Espriu i Josep Mª de Martín, pgs. 6 i 7:

>>

...pintor, dibuixant, escriptor, important propietari i advocat, (tot i que mai no va exercir). Era un home savi, culte i amable, un home del renaixement, sempre atent als qui li anaven a demanar alguna cosa,...
A principis de la guerra civil de 1936-1939, va haver d'escapar-se de Berga ja que li perillava la vida i la del seu pare (l'avi havia estat batlle de Berga). Es va anar a refugiar a Sant Sebastià - Donostia, on va començar a publicar acudits i caricatures al diari La Voz de España, després es van traslladar a Pamplona - Irunea on va fer il·lustracions per la revista infantil carlina Pelayos i el diari de la mateixa ideologia El Pensamiento Navarro. De tornada a Berga va fer un espectacular portada del programa de Patum de l'any 1939...
... Des de l'any 1939 a 1976 va anar fent de forma intermitent la portada dels programes de mà de la Patum. Va dirigir el museu de Berga a l'època de la seva fundació... Va fer els acudits per El Correo Catalán de Barcelona abans que ho fes en Muntañola. L'editor Luís de Caral també li va fer fer nombroses portades i il·lustracions...
... Va editar un llibre de textos i caricatures dels seus companys universitaris amb Nèstor Lujan  sota el curiós títol de 9...   
... La relació amb la gent de la cultura catalana de Josep Maria de Martín  era total, feia les seves portades. Els va dibuixar, caricaturitzar, sortia amb ells,...
>>

L'EROL, nº 115. primavera 2013. Ramon Felipó. Salvador Espriu i Josep Mª de Martín, pgs. 6 i 7.

dilluns, 11 de febrer de 2008

LLUÍS ROIG ENSEÑAT (Barcelona, 1870-1949) (BIOGRAFIA 1/2)


Aquest any he tornat a creure en els Reis, si més no aquest any han estat un dels millors Reis de la meva vida, i creieu-me que ja se m’ha passat l’edat. I també afirmo, per als descreguts, categòricament, que els Reis de l’Orient existeixen.
Sí, estem parlant de dibuix i del dibuixant.
Enguany, la nit dels Reis varem anar amb el meu fill i senyora, evidentment, a veure els Reis de l’Ametlla; com l’any passat i confio que per uns quants anys més. Abans ens atansarem a la sala Carles Sindreu, com l’any passat, però aquest any ens esperava una sorpresa. La persona responsable de la sala, de la qual em vanto de creure que em té un especial afecte, afecte mutu per altra banda, em va fer un present que mai oblidaré, em va regalar tres dibuixos originals de Lluís Roig Enseñat. És un dels regals que he rebut amb més delit.
I seguim parlant del dibuixant i de dibuix.
Aquesta és una història llarga que havia començat feia temps. A l’esmentada sala hi anem tot sovint, amb la meva senyora és clar, perquè estem malalts d’art, ves per on ens ha donat per aquí i, com deia, la meva amiga, que no m’atreveixo a anomenar-la perquè no li he demanat permís per escriure d’ella, i confio que m’ho sàpiga perdonar, devia veure alguna cosa amb mi. No sé pas què, però la va encertar. Un dia quan encara no hi havia prou confiança però ja havíem trencat la frontera de la mera salutació cordial se m’atansà i em digué: “Vostè, a llavors encara ens tractàvem de vostè, que li agrada molt el dibuix, li agradaria veure uns dibuixos que guardo” Diana!, ho havia encertat, m’agrada molt el dibuix, i em varen agradar moltíssim els dibuixos que em va permetre contemplar. El mèrit fou tot seu, va mostrar perspicàcia, que ja m’agradaria tenir-la jo, i sensibilitat, que ja m’agradaria disposar-ne de la meitat de la seva.
Però continuem amb la història doncs estem parlant de dibuix, per si algú s’havia perdut.
Jo, que he vist molt dibuix, i no faig el fatxenda, creieu-me, encara em queda molt per aprendre. La meva amiga em parlava d’un dibuixant del qual jo no coneixia el nom i, a més, afirmava que era molt bo. No podia ser molt bo, si jo no el coneixia. Lluís Roig Enseñat, qui era?
A aquestes alçades de l’article, ja haureu endevinat que el dia que vaig poder contemplar els dibuixos que m’havien comentat vaig quedar glaçat. Davant meu hi havia dibuixos a tinta, a ploma, aquarel·les, apunts en un bloc,..., no sabia on mirar. Escampats, tot i que guardats amb molta cura, hi havia extraordinàries mostres d’una exquisidesa indescriptible i, totes, mereixedores de figurar en un museu, si hi haguessin museus amb prou delicadesa; protegides de la insensibilitat, potser esperant que en temps millors es torni apreciar l’art per l’art. Anàvem passant fulls gairebé com si fos un ritus iniciàtic, no fos que malbaratéssim aquells papers tan fràgils però tan immensos. El paradís existeix i jo n’estava fruint d’un bocinet.
Lluís Roig Enseñat fou un gran artista i, sí senyores i senyors, un gran dibuixant. No és que no el coneixia, sinó que en les vegades que he revisat obres i revistes de dibuix, he vist tants i tants noms de dibuixants, menystinguts, excel·lents molts, altres més discrets, però tots uns grans artistes que es fa difícil recordar-los, o fins i tot saber d’ells, perquè la seva obra ha quedat oblidada, injustament, en un racó de la memòria tot esperant que algú els faci justícia.
Lluís Roig Enseñat va tenir la sort de que la meva amiga fos qui és i que sap el que atresora i no podia tenir millor valedora. Si bé, ni Roig Enseñat, ni la Tina, que així es diu la meva amiga, i que ja no em puc estar d’anomenar-la, no tenen la culpa de que el món giri com gira. No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure; aquesta cita devia dir-la algun savi molt savi, però no recordo el seu nom.
Amb tot, hem fet salat i ho hem de deixar aquí. En un proper número de FD, si vostès ho volen i el director m’ho permet, us parlaré de qui era Roig Enseñat perquè encara no n’he parlat tot i que, com us venia dient, hem parlat de dibuix i del dibuixant. Moltes gràcies Tina per la teva amistat i pel teu present. Visca els Reis de l’Orient. (Segueix)
(Publicat al nº 47 de la revista FD (La Font del Diàleg) del mes de febrer de 2008)

dilluns, 4 de febrer de 2008

UN ESPAI PER PARLAR DE TEBEOS. UNA DÈRIA PERSONAL. UN HOMENATGE ALS AUTORS DE TEBEOS.



Hola!
Aquest voldria ser, està per veure si en seré capaç, un espai personal i compartit, al voltant del dibuix, l'historieta, l'acudit gràfic, els tebeos, el còmic, etc., tot allò que té a veure amb l'imatge dibuixada i impresa. En part perquè ha estat sempre una voluntat personal i, sobretot, com a petit i "humil" homenatge a tots aquells grans autors, d'ara i de sempre, que m'han fet gaudir, i em fan gaudir, tant. Parlo d'en Bon, Junceda, Lola Anglada, Bagaria, Apa, Llopart, Apel·les Mestres, Xavier Nogués, Pere Prat, Picarol, Opisso, Cabrero Arnal, Benejam, Coll, Figueras, Vázquez però també d'en Josep Aragay, Bon, Benigani, Capuz, Cornet, Garrell, Méndez Álvarez, Artur Moreno, Passarell, Roca, Robert, Roig Enseñat, Serra Massana, Xirinius o J.M. de Martín; de Moebius, Corben, Tardi, Cannif, Raymond, Eisner, Hugo Prat, però també d'Alfonso Font o Alfonso López i tants, tants, d'altres. Alguns han assolit la glòria però la majoria, tot i la seva altíssima qualitat artística, estan oblidats o seran oblidats. Només espais reduïts i persones molt sensibles podran guardar, i assaborir, la seva memòria.
Aquesta és la història que voldria anar esmicolant, explicar-vos la meva "malaltia" pels tebeos, la meva dèria frustrada per ser dibuixant de tebeos, el desfici per col·leccionar-los, desfici al que s'hi ha afegit el col·leccionisme d'originals. Vull parlar-vos dels autors, mostrar-vos la meva col·lecció i, si voleu, parlar-ne amb tots vosaltres. Hi sou convidats.
Hello! This would want to be, a personal and shared space, about drawing, comic strip, graphical humor, the comic , etc, all matters around printed image. Mainly because it has been a personal desire as a humble homage to all those great authors, from now and always, who have made me, and they make me, very funny with their work. I am talking about Bon, Junceda, Lola Anglada, Bagaria, Apa, Llopart, Apel·les Mestres, Xavier Nogués, Pere Prat, Picarol, Opisso, Cabrero Arnal, Benejam, Coll, Figueras, Vázquez but also about Josep Aragay, Bon, Benigani, Capuz, Cornet, Garrell, Méndez Álvarez, Artur Moreno, Passarell, Roca, Robert, Roig Enseñat, Serra Massana, Xirinius or J.M. de Martín; or Moebius, Corben, Cannif, Raymond, Eisner, Hugo Prat, but also about Alfonso Font or Alfonso López and many, many others. Some have attained the glory but the majority, in spite of their very high artistic quality, they are forgotten or will be forgotten. Only reduced spaces and very sensitive persons will be able to keep, and will be able to relish their memory. This is the history which I would want to examine closely, to explain my "illness" for comics, my fancy frustrated to be a cartoonist, my anxiety to collect them, even for the original comic art. I want to speak to you about the authors, to show you my collection and, if you want, to talk about it. You are invited to go in. (The original work is in Catalan which is my mother tongue. The English translation try to improve its diffusion)