divendres, 18 d’abril del 2008

LES VERGES DE MALLORCA.




Publicat a Perlas i Cuevas (Mallorca), 2005.


ECCE HOMO. D'ESTATUT A ESTATUT I TIRO PERQUÈ EM TOCA.

Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 28. Maig 2006.

ECCE HOMO. MÉS DEL MATEIX.

Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 26. Març 2006.

ECCE HOMO. LA CÚRIA HO MANA.

Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 24, Gener 2006.

JOSÉ CABRERO ARNAL (Castilsabás - Loporzano (Huesca), 1909 - Antibes, 1982)


José Cabrero Arnal neix a Castilsabás petita localita del municipi de Loporzano (Huesca) (*) el 6 de setembre de 1909, treballarà de fuster i de mecànic, però arriba a debutar com a dibuixant a les revistes KKO i Pocholo, aquest serà el tret de sortida del seu veritable ofici: dibuixant de tebeos. Dibuixà per revistes mítiques com Gente Menuda, Mickey i TBO, on crea el gosset “Top” (1935), precedent del que serà el popularíssim “Pif” a la revista francesa Vaillant.
Com a defensor de la legalitat republicana, el 1939 s’ha d’exiliar a França. Deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthassen, sobreviu i torna a Paris on malviurà molt miserablement, però la seva sort canvia quan comença a dibuixar pel periòdic L’Humanité (1945). És en aquest diari on debuta “Pif le chien” (1948), assolint una gran popularitat que el portarà a ser publicat a la famosa revista Vaillant (1952), la qual fins i tot prendrà com a subtítol: “Journal de Pif » (1965) i, finalment, li arribarà a donar nom: Pif Gadget (1969).
En l’etapa anterior a la Guerra Civil, a més de publicar en revistes d’historieta, havia publicat a revistes com Lecturas, Algo o El Hogar y la Moda. El seu serà un estil molt disneynià, molt delicat, preciosista i detallista; molt apte per al públic infantil. Són, però, historietes molt dinàmiques i efectives, les quals expremeixen molt bé els recursos del llenguatge dels “còmics”.
A França, Cabrero Arnal crearà multitud de personatges que el situaran entre els grans creadors de la “Bande Dessinée” francesa. Entre molts escollim, “Clopinet”, “Placid et Muzo”, “Gavroche et G. Latine”, “Gagman”, “Pince sans rire”, “Riquiqui et Roudoudou”, “Boucle et Nigo”, “Fifine et Fanfan,” etc. Greument malalt, a partir dels anys 60 anirà deixant, progressivament, els seus personatges a altres dibuixants.
El seu personatge més popular, Pif, fou un gosset, antropomòrfic, entremaliat que reflectia les preocupacions de la època. Els seus eren uns personatges deutors de la tipologia disneyana però els hi donà un tarannà molt característic, es fan simpàtics així que els veus, diríem que era el “toc” d’Arnal, i els ambients són molt propers i familiars al lector, tant pel que fa a l’entorn que els rodeja com per la història que es descriu. Aquest estil que desenvolupa en la seva etapa francesa ja havia estat elaborat en les tires i pàgines que publicà en el període prebèlic de casa nostra.
Cabrero Arnal, morirà a Antibes el 7 de setembre de 1982. És un més dels grans dibuixants catalans que no pogueren continuar la seva feina a casa seva, però que tingué la sort de poder mostrar tot el seu enginy al país veí i ells ho varen saber reconèixer i disfrutar.
Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 24. Gener 2006.

(*) Moltes biografies situen el seu neixement a Barcelona degut a que hi va viure des dels 8 anys i que hi viuria fins l'exili del 1939, i que en José /Josep es va integrar a la societat catalana, Castilsabás es el seu veritable lloc de neixement (modificació basada en lobra "José Cabrero Arnal de Philippe Guillen. Nouvelles editions Loubatières, 2011".




AMADOR GARRELL i SOTO (Granollers, 1916-2000) (BIOGRAFIA)


Parlar d’un dibuixant que no coneixia fins fa ben poc sembla molt arriscat i desaconsellable, però això és el que faré aquest cop, encara que abans us explicaré una petita història.
El darrer hivern la sala Carles Sindreu de l’Ametlla dedicava una exposició al voltant de la música: formes i visions artístiques que l’evocaven. Entre totes les obres exposades, òbviament, em vaig fixar en dos dibuixos. Eren exquisits. Estaven signats, Garrell, i jo no el coneixia. Eren d’un estil sintètic i elegant. Es venien a un preu que feia pensar. Un estava adquirit i l’altre ja m’hauria agradat fer-lo meu.
Consultada la sempre pacient i precisa responsable de la sala va ser claudicant: “Garrell fou un excel·lent artista, gran dibuixant i millor pintor; i fins hi tot un gran músic. Molt conegut. Era de Granollers.” Sí, senyores i senyors, de Granollers, ho coneixen? a prop de casa.
Els dies que seguiren a l’exposició, no parava de pensar en aquells dibuixos. Eren de molta qualitat i, sobretot, em penedia de no haver adquirit aquell dibuix. Bé, eren diners però valia la pena. Amb tot l’exposició ja s’havia acabat. Així estaven les coses, quan en el meu aniversari, a casa, em regalaren aquell dibuix. No cal que us digui la il·lusió que em va fer. Ja se sap que com a casa enlloc.
Ara, ja tenia aquell dibuix a la meva col·lecció, però només coneixia dos dibuixos d’en Garrell, qui era en Garrell?. El Diccionari Rafols en dona una lleugera referència: Amador Garrell i Soto. Pintor i dibuixant autodidacte, amb exposicions a Granollers i Barcelona. Ben poca cosa, em va tocar buscar de valent. Amb tot , només vaig aconseguir un article de la revista del Museu de Granollers: Lauro 20.
Pel que sembla era home de gran bonhomia i molt inquiet en l’àmbit artístic i cultural de la ciutat. Músic, intèrpret en diverses orquestres i escriptor d’articles varis, tot i que nosaltres ens quedarem amb el grafista o dissenyador gràfic i el dibuixant; i que el pintor ens perdoni, perquè també pintava, i com.
Els dissenys gràfics que he pogut veure, sempre reproduïts en l’article mencionat, s’insereixen, estilísticament i clarament, en cada una de les èpoques a les que correspon i van des dels anys 30 fins al moviment pop. Tots ells són esquemàtics, elegants i extraordinàriament efectistes. No en va procedia d’una família d’impressors, el seu pare, a més, fou un escriptor d’anomenada. Simbologia, eclectisme i eficiència, tot caminant de costat amb els grafistes més coneguts de cada època.
Els dibuixos, els dos esmentats i les reproduccions reproduïdes en l’article, són magnífics, d’una alta qualitat, i abasten temàtiques variades. Detecto una preeminència del traç, de la línia sobre la corba i una estudiada composició. No albiro una escola específica sinó una síntesi de vàries i si de cas, els dibuixos més humorístics, em recorden els d’un actual i excel·lent dibuixant de còmics, en Tha, però no crec que hi hagués una influència d’en Garrell sobre aquest, molt més jove, ni crec que s’hagués donat aquesta fictícia i feliç suposició. L’article de Lauro 20, esmenta que tingué com a mestre el dibuixant garriguenc, Andreu Damesón, del que haurem de parlar en alguna ocasió.
Bé, ho deixarem aquí, doncs he esgotat abastament l’espai que l’editor em cedeix, pacientment, però pot estar tranquil perquè la FD s’ha fet ressò d’un altre “mestre” al que mai se li farà prou justícia, i tant de bo m’equivoqui i tots puguem gaudir alguna vegada d’una excel·lent retrospectiva d’Amador Garrell, nascut l’any 1916 a Granollers i finat a la mateixa ciutat l’any 2000.
Alguna de les contades sales d’art de que gaudeix aquesta comarca podrien ser capdavanteres en preparar una exposició antològica d’en Garrell i, per una vegada, farien “dentetes” a les grans sales i museus comtals. En justícia, cal recordar que el Museu de Granollers li va dedicar una exposició en la faceta de grafista, Amador Garrell, grafismes, però ens sembla poc, molt poc.
(Publicat al nº 43 de la revista FD (La Font del Diàleg) del mes d'octubre de 2007)

JAUME JUEZ i CASTELLÀ (Barcelona, 1906-2002) (BIOGRAFIA)


Jaume Juez i Castellà neix a Barcelona l’any 1906. Com una bona part del seus coetanis “Xirinius, que emprava com a pseudònim, també va seguir una trajectòria semblant: inici precoç i publicació a molts setmanaris de l’època: En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Virolet, La Nuri, KKO, La Campana de Gràcia, Papitu, Pocholo (1934), Mickey, o Xut, entre altres. També com una bona majoria de dibuixants del seu temps va veure estroncada la seva carrera pels esdeveniments de 1936. Tant fou així, que a la postguerra per raons de seguretat abandona el seu pseudònim per signar amb el seu veritable cognom, Juez.

Admirador d’en Junceda, la seva obra, sobretot en l’etapa que precedeix a la guerra, és mimètica a la del mestre, una altra vegada com tants d’altres, però amb el temps agafa una grapa que la fa molt particular. Aquesta etapa coincideix amb les publicacions que inicia a la postguerra com a historietista o il·lustrador de llibres per a les editorials Molino, Muntañola i altres, i fins i tot de cromos: La piratería a través de los siglos. També dibuixà molt per editorials de l'estranger tant en la il·lustració com en el còmic.

Les seves creacions il·lustrant novel·les són admirables composicions dinàmiques i descriptives, tot i que dins d’una superada influència “juncediana” que evoluciona cap a un tintat i ombrejat més a l’estil dels grans historietistes americans. Com historietista la seva obra es extensíssima en quantitat i en varietat de temes, moltes vegades de forma anònima, arribant fins i tot a dibuixar la famosa sèrie de El Jabato, per a l’editorial Bruguera. L’exigu mercat nacional el portà a treballar per a l’estranger, ja sigui de forma directa o a través de l’agència del pioner Josep Toutain. Alguns de vosaltres podeu recordar els seus dibuixos per la col·lecció de Bruguera Joyas Literarias Juveniles. “Xirinius” ens deixà l’any 2002 a la seva ciutat natal.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 74.
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 112 - 113.

dijous, 17 d’abril del 2008

APEL·LES MESTRES i OÑÓS (Barcelona, 1854-1936) (BIOGRAFIA 2/2)




Les estrenes de les seves obres de teatre es compten per dotzenes, la majoria ambientades en llegendes medievals i de Catalunya. En bona part d’elles no solament n’era l’autor, sinó que en concebia la música, l’atrezzo i en dibuixava el vestuari dels actors. On també es va bolcar fou en els llibres que concebia com una obra total. En destaquem Vobiscum, de caire medieval i Liliana, on hi evoca una natura fantiosa i desbordant. Home no gaire sociable però d’un tarannà liberal i tolerant inqüestionable. Talment, durant la Gran Guerra Europea es decantà en favor dels aliats, la qual cosa li valgué la Creu de la Legió d'Honor de França. Tan és així que uns versos escrits arran d’aquesta contesa passaren a formar part de la simbologia de la resistència contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola. Parlem del: “No Passaran”. Deia: “No passareu i si passeu serà damunt d’un clap de cendra...”.Tot i la seva gran popularitat, la seva mort passà desapercebuda doncs fou el 19 de juliol de 1936, en plena revolta militar. Aquesta circumstància va fer que el seu funeral fos molt discret i sense cap ressò, tot i la molta estima popular de que gaudia.

La seva obra dibuixada és bastíssima, i avarca totes les arts gràfiques, ex-libris, caricatures, postals, anuncis, cromos, historieta, petits dietaris i, sobretot, il·lustracions per llibres. El seu estil s’inscriu plenament en el Modernisme, del que fou un pioner, tot i que comença en ple Romanticisme, però va molt més enllà perquè conreuà molts camps i temes als que s’adaptava específicament i en molts d’ells fou un pioner que creà escola. També es dedicà a la historieta gràfica, de la que se’l considera un pioner, amb plantejaments molt moderns i plenament vigents.

En les seus dibuixos per obres alienes trobem un il·lustrador més convencional i detallista que es transforma en un autor més creatiu i fantasiós quan il·lustra les seves pròpies obres.
Entre les obres que il·lustrà destaquem: Contes d’ Andersen (1881), El Sabor de la Tierruca, de Pereda (1882), Episodios Nacionales de Galdós, La Muerte y el Diablo de P. Gener (1884-85), i Contes de Perrault (1907), entre les obres alienes. De les obres que escrigué i dibuixà podem esmentar: Poemes de la Terra (1906) i sobretot la seva obra mestra gràfica i literària Liliana (1907), amb grans il·lustracions plenes de fantasia i expressivitat, de clara influència de les il·lustracions japoneses. La dedicà a la seva esposa i és considerada la joia bibliogràfica del Modernisme.

http://www.gaudiallgaudi.com/CDd03%20A%20Mestres.htm




APEL·LES MESTRES i OÑÓS (Barcelona, 1854-1936) (BIOGRAFIA (1/2)




Apel.les Mestres i Oñós, fou un home arquetip de la seva època, inscrit plenament en La Renaixença i molt especialment en El Modernisme, fou un erudit que practicà múltiples activitats, dibuixant, poeta, autor de teatre, músic; a més de bibliòfil, col·leccionista i amant de la jardineria, entre moltes altres ocupacions. Aquí parlarem del dibuixant, malgrat la seva obra ingent com poeta, autor d’obres de teatre i compositor de cançons que han passat a formar part de la nostra memòria popular.

Impulsor de les arts gràfiques a Catalunya, fou un reivindicador incansable de la categoria artística de la figura del dibuixant que fins aleshores se li infravalorava la seva obra.

Nasqué a Barcelona, prop de la catedral on el seu pare exercia d’arquitecte, un 29 d'octubre de 1854. El seu pare també fou l'autor del Gran Teatre del Liceu, director de la demolició de les muralles de la ciutat i constructor de la primera casa de l'Eixample. Apel·les estudià a l'Escola de Belles Arts a Llotja, on fou deixeble d’Antoni Caba, Lluís Rigalt, Claudi Lorenzale i Martí i Alsina.

Viatjà per França i Suïssa on conegué la poesia intimista de Heinrich Heine. Casat amb Laura Radénez, a la que adorava i a la que dedicà vàries obres, especialment In memoriam i el llibre de poemes Semprevives.
El 1874 començà el Llibre Verd, una dietari on recollia vivències i apunts dibuixats que portà durant més de 50 anys. Publicà els seus dibuixos en la majoria de revistes satíriques de l’època, com L'Esquella de la Torratxa (des de 1877), La Campana de Gràcia (des de1879, tot i que hi col·laborava esporàdicament des de 1874), La Llumanera de Nova York, Hojas Selectas, Lo Rat Penat i L’Honorata, entre altres i en els dairis La Publicitat, amb un acudit diari des de 1895 a 1905, El Globo i El Liberal de Madrid des de 1883 al 1893; així com infinitat d’il·lustracions, tan alienes com pròpies, de les que també n’escrivia el text.

L'any 1893 va patir una crisi que paralitzà gran part de la seva producció i es reclogué a la seva torre del Passatge Permanyer, a Barcelona, on tenia cura del jardí i on mantenia reunions amb artistes modernistes. El 1908 el pintor Ramon Casas trencà aquest enclaustrament tot convidant-lo a passejar en un dels primers autos que es veieren a Barcelona.El 1900 perdé la vista de l’ull dret però és a partir de 1912, gairebé cec, que deixà de dibuixar i d’escriure, tot i que va continuar composant cançons amb lletra i música pròpies. Es calcula que havia creat més de 40.000 dibuixos. (Segueix)

ANTONI AYNÉ ESBERT (Barcelona, 1920 - Mataró, 1980) (BIOGRAFIA)


Milers d’acudits, entreteniments, on cal destacar els aparellats dels que calia trobar les diferències, contes, il·lustracions, historietes, i tot alló que se us acudeixi en forma de dibuix. Tot plegat deu fer unes desenes de milers de dibuixos, d’art en forma de dibuix i historieta. Aquesta fou la tasca d’Antoni Ayné Esbert, popularment Ayné.
Si hi ha algún lector, dels que llegeixen aquests petits articles, considera que l’historieta no és art, li recomano que faci l’esforç d’examinar un original per desprès parlar-ne. Pels més intransigents els hi recomano qualsevol aquarel·la de les que serviren per editar aquelles postals que es feien per Nadal, per a la xicota, o per la celebració dels aniversaris. De segur que alguna vegada n’hem escrit una, o més d’una, aprofitant la portada d’una postal creada pel nostre dibuixant Ayné.
Milers de dibuixos en forma d’historieta que passats pel sedaç de la producció industrial fan que la seva argumentació caigui en la monotonia i tot sovint en la repetició, però que assolí en molts moments el millor “mestratge” tan en grafisme, com en expressivitat. Una planificació general, com corresponia a la època, amb personatges ben carateritzats, segons la tipologia habitual, que es movien en entorns simples però ben definits i caracteritzats.
Parlem d’un professional del dibuix, que sense tenir consciència d’artista, com la gran majoria de ninotaires, feia la seva feina amb un rigor que els seus lectors no deixarem d’agrair-li.
Ayné nasquè a Barcelona l’any 1920, de pare escultor, s’inicià com a litògraf i de ben jove ja dibuixava per una colla de setmanaris infantils. La seva firma la trobem en la majoria de publicacions humorítiques i infantils dels anys 40, 50 i 60, època que representa la seva màxima projecció professional. La llista de col·laboracions és immensa i entre moltes destacarem: Jaimito, Nicolás, Pulgarcito, Pocholo, Yumbo, i el popular TBO. A més de revistes humorístiques il·lustrà molts contes infantils, especialitzant-se en el dibuix d’animals dels que en fou un veritable especialista. Així recordarem les col·leccions dels contes editats per les editorials Toray i Marco.
Ayné va morir a Mataró l’any 1980.

dijous, 27 de març del 2008

EN MANEL FONTDEVILA NO HO SAP

Avui el meu ego em demana que us expliqui quelcom que no sap ningú, i un dels protagonistes, l'actor principal, tampoc. De tota manera, com que aquest blog no interessa gairebé a ningú, disculpa'm Jaume, seguirà sent un gran secret.

Jo, de sempre havia volgut ser dibuixant de tebeos, com tants d'altres, però en el meu cas no s'ha perdut res, com podeu comprovar en aquest mateix blog; i d’alguna manera vaig començar col·laborant amb una tira al diari comarcal Regió-7. Us parlo de finals dels anys 70 i principis dels anys 80. Les dates em ballen i també, lamentablement, he oblidat el nom de la persona que em va oferir aquesta oportunitat.

El que recordo, és que ens citarem a la redacció amb el responsable de la redacció, situada en un primer pis, davant d’una plaça de Manresa i molt a prop d’un bar on a sobre hi havia un rètol amb un lloro. Ves per on recordo això i poca cosa més. Volien treure un suplement setmanal i els hi anava bé que hi participés un dibuixant. Al cap de poc ja vaig començar amb els meus dibuixos.

Era la meva època d’estudiant i tenia la gran sort de col·laborar com a dibuixant en un diari, que a llavors no sortia cada dia. Cal dir que fins i tot cobrava, jo que estava disposat a col·laborar gratuïtament, i a més no era una quantitat petita per un nano, i que em tornaven tots els originals, llevat d’alguns que varen perdre. Per tant, no cal que us digui que estic molt agraït a Regió-7 i al seu cap de redacció, de l’època, i del qual no recordo el nom.

Ah, però va arribar el que sempre passava en aquells temps, vaig haver d’anar a la mili, 1982, i en tornar, 1983/4, vaig rebre la següent resposta, més o menys: “... l’espai que et destinàvem l’hem ocupat amb publicitat i en comptes de pagar ara cobrem.”

Però jo sé que això no és del tot cert, perquè apareixia un nou dibuixant que cada cop ho feia millor, el seu nom MANEL FONTDEVILA.

Cal dir que el Regió 7, havia fet una bona elecció, en FONTDEVILA avui és un dels grans dibuixants d’aquest país, com de segur tots sabreu.

Ah, guardeu-me el secret, en MANEL no ho sap. Val més que les coses segueixin així. R.

COL·LABORACIONS A LA REVISTA FD DE LA GARRIGA

Per si algú hi està interessat, que pel que sembla ben pocs, si exceptuem un encoratjador KAP que té la paciència d'animar-me en aquest blog, us faig referència a una web on podreu veure les meves col·laboracions, de fet la única, a nivell de dibuix. (La revista es titula FD i s'edita a La Garriga).

Les tires les podreu veure, generalment, a la primera o última pàgina. També trobareu la col·laboració d'un altre dibuixant, signa com La Mandanga, que no conec personalment, però que ho fa d'allò més bé. Ell utiliza l'ordinador per dibuixar-les, jo sóc més clàssic doncs m'agrada el llapis i la tinta xina.

http://malhivern.com/catala/revistesFD.html

R.

dijous, 13 de març del 2008

LLUÍS ROIG ENSEÑAT (Barcelona, 1870-1949) (BIOGRAFIA 2/2)


Roig Enseñat, nascut a Barcelona al 1870, tenia un do especial pel dibuix i, a més de passar per una acadèmia, desenvolupà, principalment, aquesta habilitat en un taller litogràfic. Aquesta és una empremta que marcarà, i molt positivament, tota la seva obra.

Juntament amb el seu germà instal·là el seu propi taller litogràfic i conseqüència d’això són la infinitat de projectes dibuixats per fer rutllar el negoci, de tots els temes i totes les dificultats que us podeu imaginar. Això si, la qualitat de les obres és, sorprenentment, inversament proporcional a la importància que els hi donava el propi artista. Per ell era ofici, però la resta de mortals en diem art. Dibuixava directament sobre la pedra litogràfica i això; senyores i senyors ara seré pedant, vistos els resultats i per “entesos en el tema” és insuperable. Veure un apunt de qualsevol racó de Catalunya, i mira que en va fer, és un petita delicadesa només reservada a afortunats.

Un cop consolidat el negoci familiar orientà més ferventment la seva vessant artística. Dic això perquè de les seves aquarel·les el propi mercat de l’art posa les coses al seu punt i en la seva època, em podeu ben creure, foren molt preuades i són moltes les exposicions que testimoniaren el seu èxit. Roig Ensenyat era conscient de la seva qualitat artística i el mercat així ho reconeixia.

Però, com que el modest articulista mima el dibuix, vull parlar-vos dels seus dibuixos. Esbossos preparatoris, apunts, dibuixos per a setmanaris de l’època, mostres tipogràfiques per a clients, de tot tipus i a centenes; tots amb una expressivitat que va des del naturalisme de finals del segle XIX fins al modernisme més avançat. En els apunts, els meus preferits, es deixa anar i es nota la desimboltura del traç, a canvi la obra acabada guanya en “prestancia”. Artísticament, Roig Enseñat fou un artista fidel a la seva època i de forma molt destacada. Obra seva la trobem en els millors setmanaris de la època com ara La Tomassa o L’Esquella de la Torratxa, però pels dibuixos que he pogut veure de segur que publicava a moltes altres revistes, doncs fins i tot he pogut veure temes “psicalíptics”. Això sí, són per llepar-se’n els dits. De tota la seva obra, però, tinc una preferència, una obra inèdita que sembla ser que va dibuixar per pur plaer, difícil de comprendre, però he pogut veure vàries il·lustracions del Quixot que estan a l’alçada o superen les millors edicions d’aquesta obra i que han dibuixat els millors artistes de reconeixement internacional.

Abans us he parlat d’un germà, un germà bessó, era en Eduard, sempre al costat i “tapat” per la obra d’en Lluís; però us puc assegurar que ens varem perdre un altre gran artista, i com a mostra només cal contemplar les seves miniatures, exquisides; però en Eduard seguí en Lluís en tot, al taller i a la vida; fins i tot, a l'hora d'escollir esposa triaren dues germanes.

Els germans Roig Enseñat morien a Barcelona al 1949 amb poc temps de diferència. Fins aquí arribà l’ombra del germà “gran”, tot i que eren bessons; sí he dit bessons.
(Publicat al nº x de la revista FD (La Font del Diàleg) del mes de x de 2008)

divendres, 15 de febrer del 2008

PERE PRAT UBACH (Terrassa, 1892 - Barcelona, 1969) (BIOGRAFIA)




Pere Prat i Ubach neix a Terrassa el 1892. De família acomodada rebrà de seguida el recolzament del seu pare en la seva afecció per dibuixar i es forma amb en Pere Vives i l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa.

Les seves primeres col·laboracions en revistes satíriques daten de 1911 a L’Esquella de la Torratxa, però arribarà a publicar a la immensa majoria de revistes il·lustrades, Satiricón, La Campana de Gràcia, Papitu, En Patufet, Virolet, El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses, El Senyor Canons, Cu-Cut!, Hojas Selectas, i altres.

El 1920 marxa a Paris, com tants d’altres artistes, per millorar la seva formació. Allà publica a revistes tan significatives com Le Rire, Paris-Magazine, Le Journal amusant i Le Sourire. S’hi estarà fins el 1921, però tot i que hi tornarà per un breu període, el 1923 s’instal·la definitivament a Barcelona, on es casa amb Rosa Turu amb la qual tindrà dos fills.

Si bé, ens interessa com a dibuixant, cal dir que com a pintor exposà en varies ocasions i rebé crítiques molt elogioses per part de la crítica de la època. Així mateix, també fou un escriptor notable i prolífic, del que destacaríem les seves entrevistes a artistes del moment i als que també els hi feia una caricatura. Els seus escrits es publicaren a La Veu de Catalunya, Virolet, Cinòpolis, D’Ací i d’Allà, El Matí, Esplai entre altres. Publicà una biografia del mestre del dibuix, Junceda, home exemplar.

Participà als Salons d’Humoristes que s’instauraren a la època doncs ell es considerava principalment un dibuixant humorístic, tot i que també conreà el gravat i el dibuix d’il·lustració. Com il·lustrador dibuixà varis llibres, destaquem les obres per la Biblioteca Patufet i Macbeth i Ivanhoe per a l’editorial Proa de Badalona. Quan acabà la guerra del 36, tingué molts problemes per publicar però poc a poc ho tornà a fer per a Atalaya, TBO i El Once.

També arribà a impartir classes de dibuix i amb ell s’iniciaren artistes com Emili Grau Sala o l’escultor Marcel Martí.

El seu dibuix té una pulcritud hereva del noucentisme, elegant, concís i molt efectista, com correspon a la majoria d’excel·lents dibuixants de la època; tot i que Prat, gran amic d’altres dibuixants i artistes de renom, no sol aparèixer mencionat en la majoria de tractats artístics. Una altra injustícia de la que en sortim perdent tots. Prat, un gran dibuixant de casa nostra, moriria el desembre de 1969 a Barcelona.

Bibliografia:
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç. Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 100 - 101.
- Pere Prat i Ubach. Dibuixant i humorista. Catàleg de l’exposició. Museu de Terrassa. 1994. Terrassa.
- Diccionario “Ràfols” de Artistas de Catalunya, Baleares y Valencia. Vol. IV. Edicions Catalanes y La Gran Enciclopedia Vasca. Barcelona-Bilbao, 1980. pg. 967.

ARTUR MORENO SALVADOR (València, 1909 - Barcelona, 1993) (BIOGRAFIA)




Artur Moreno Salvador naixia a València l’any 1909, però el trobem que es formà a l’Acadèmia Baixas de Barcelona, ciutat al la que havia arribat l’any 1918. Des de ben petit, s’especialitzà en el dibuix d’historietes, sobretot humorístiques, i així el podem trobar en revistes com En Patufet, TBO, Pulgarcito, Virolet, Esquitx, Lo Noi Català, Pocholo, Mis Chicas, Flechas y Pelayos, a més de KKO de la que en fou director. També el trobem en publicacions satíriques per adults L’Esquella de la Torratxa, Xut o El Be Negre.
Hereu, com tants d’altres, de l’escola clàssica dels gran dibuixants d’En Patufet, anirà agafant un to molt net i dinàmic, clarament influït, un altre dibuixant més, per l’estètica disneyniana. En la majoria de les seves obres la temàtica es l’acció grotesca i hilarant, sortint-se d’aquests esquema aquells treballs d’encàrrec o clarament pensats per les revistes satíriques, cas de L’Esquella o el Be Negre, i treballs encarregats durant la Guerra Civil pel Sindicat de Dibuixants Professionals.
Moreno fou el creador i director del popular i pioner film de dibuixos animats Garbancito de la Mancha, tot i que també col·laborà en el film Alegres vacaciones. Tornarà a dibuixar films de dibuixos animats quan viatja a Veneçuela (1948) on treballà per a Bolívar films, juntament amb un altre gran dibuixant català: Puigmiquel. També treballà a la revista infantil Tricolor editada pel Ministerio de Educación d’aquell país, a més d’il·lustrar anuncis comercials i un bon grapat de llibres.
Quan torna a Barcelona (1956), segueix dibuixant historietes a El Once, Maravillas, Chito, però sobretot a TBO on serà un dels puntals durant molts anys. Ara, però, el seu estil, al nostre parer, ha perdut ingenuïtat i frescor per tornar-se més rígid i repetitiu, tot i que serà un dibuix més personal i efectiu, més professional.
Artur Moreno va morir a Barcelona l’any 1993. Va ésser un dels grans dinamitzadors del dibuix i en diferents camps: historieta, il·lustració i cinema d’animació.
Publicat a FD (La Font del Diàled), nq 26. Març 2006.
Bibliografia:
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 98 - 99.

JOSEP COLL i COLL, (Barcelona, 1923-1984) (BIOGRAFIA)




Josep Coll i Coll és un dels meus dibuixants preferits i potser dels vostres. Els lectors habituals del TBO saben de que parlo. El que li falta a Coll per rebre el reconeixement que es mereix es haver nascut als EUA o a França, però va néixer a Catalunya i el seu mestratge s’ha quedat per a uns quants. Desitgem que algun dia se li faci justícia.
Coll naixia a Barcelona el 1923 i els atzars de la guerra civil, una vegada més, fan que de ben jove es posi a treballar en el ram de la construcció, tot compaginant-ho amb els estudis a l’Escola Industrial i la d’Arts i Oficis.
Cap a la meitat dels anys 40 comença a col·laborar en revistes com Pocholo, La Risa, Chispa, Mundo infantil, Nicolás i KKO, i a partir de 1949 al popular TBO. D’inici Coll practicava un estil molt proper a Benejam, dibuixant al que admira, però intentant apartar-se d’aquesta influència, Coll dirà que “estirarà” els seus personatges per fer-los més prims, troba un estil que anirà polint fins dotar-lo de la genialitat a la que ens acostumarà i que el portarà a ser un dibuixant emblemàtic del TBO. Un altre dibuixant del que reconeixia alguna influència serà Urda del que admira la seva netedat i simplicitat. Amb tot, de Coll sempre se n’ha dit que fou un autodidacte.
Cap el 1963, té la oportunitat de col·laborar en una de les poques revistes que edita historieta en català. Ho farà amb una de les poques sèries que dibuixà amb personatge fix: En Bufa i en Pumpum. Poc després abandona tota activitat historietística i torna al seu ofici de sempre: paleta. Ell sempre estigué molt preocupat pel seu futur i el de la seva família i sabia que companys seus cobraven més fen de paleta i treballant menys hores. No serà fins al 1981 que amb el “boom” del còmic d’aquella dècada tornà a dibuixar en alguna revista, una d’elles fou el mai prou valorat Cairo. Malgrat tot, és durant aquest ressorgiment i inici de reconeixement que Coll es va suïcidar el juliol de 1984.
Coll no creà personatges fixes, però sublimà el fet quotidià. Fou l’exaltació de lo simple i de l’absurd tot traspassant la subtil línia que els eleva a la categoria d’Art, en majúscula. Mestre de la composició i la planificació gràfica, exprimia tots els elements gràfics al seu abast, des de la tira o la vinyeta a la pàgina complerta per treure’n el màxim rendiment. Si bé sempre utilitzà el pla general. Se li retreia el poc us de textos, però només cal veure una de les seves pàgines per adonar-se que no calia.

De dibuix acurat, net, elegant i sobri, les seves històries, mirall de la seva època, es llegeixen amb la mateixa ironia i eficiència que quan foren creades. Un altre element que rubrica la seva genialitat.

El seu és un humor seqüencial, estudiat, analític i efectista, posat al servei d’uns personatges anònims però universals: nàufrags, motoristes, soldats, vianants, transeünts, caçadors, banyistes, ... o sigui qualsevol de nosaltres. El seu humor “tou”, com corresponia a una revista com el TBO, destil·la una ironia subtil quasi existencialista.

Encabit dins de la “línia clara”, Coll queda lluny del seu màxim representant, Hergé amb el seu Tintin, per a brillar amb llum pròpia. Recordar Coll és escriure HISTORIETA i ART conjuntament.
Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 28. Maig 2006.

dijous, 14 de febrer del 2008

JOSEP LLUÍS PELLICER FENYÉ (Barcelona, 1842-1901) (BIOGRAFIA)




Josep Lluís Pellicer i Fenyé, forma amb Eusebi Planas i Tomàs Padró la trilogia dels dibuixants més grans del segle XIX pel que fa a Catalunya.

Obligat per la seva família estudià per mestre d’obres i n’exercí uns anys, però la seva vocació el portà a pintar i dibuixar. El pintor Martí Alsina en fou el seu mestre i als seus vint-i-dos anys pogué anar a estudiar a Roma, en aquella època la “Meca” de tot artista.

Quan torna a Barcelona, tot i algun premi en alguna exposició queda clar que la seva excel·lència serà el dibuix i no la pintura. Així el trobem il·lustrant episodis de la guerra carlista de 1872. L’èxit fou tal que el contracten per il·lustrar les gestes de la guerra Ruso-Turca (1877).

En aquella època el dibuix ocupava el paper que amb el temps ocuparia la fotografia en els reportatges gràfics dels diaris. Com a il·lustrador gràfic assoleix fama internacional, s’estableix a Paris i dibuixa per La Ilustration, Le Monde Illustré o The Graphic de Londres.

Retorna a Barcelona, després de perdre la seva muller a Paris, i continua la seva prestigiosa carrera en les revistes de la capital catalana. A Barcelona es casa amb la filla del seu mestre Martí Alsina. La seva ciutat li reconeix els seus mèrits i el nomenen Director dels Museus, il·lustra llibres, cartells i publicitat, i encara té temps per la política, la vida social i cultural, passant a ser un gran activista del moment. I per si fos poc, també li encomanaren la direcció de la prestigiosa revista La Ilustración Artística. Morí aclamat a Barcelona el 1901, ciutat que l’havia vist nèixer el 1842.

Pellicer havia començant publicant dibuixos satírics a Lo Xanguet, Un tros de paper o Barcelona Còmica i continuà aquesta activitat a L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i La Tomasa de Barcelona, o El Mundo Cómico, El Público i Gil Blas de Madrid. Com a caricaturista firmava Nyapus.

El nostre home dominava la tècnica del dibuix a la ploma com pocs ho farien. El seu estil es troba dins del realisme social de la època però sabé mantenir un nivell de precisió en el seu traç que palesava l’anècdota o el drama de forma ben convincent, cosa que fa que els seus dibuixos siguin una crònica ineludible de la època que li tocà viure.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 12.

BON (ROMÀ BONET SINTES, Barcelona 1886-1967) (BIOGRAFIA)




Bon, pseudònim de Romà Bonet Sintes, nasqué a Barcelona l’any 1886. Dibuixant dotat d’una habilitat extraordinària, als dotze anys ja publicava a l’Esquella de la Torratxa. Amant de viatjar, durant una època s’instal·là en un carro amb el que recorregué part de la península tot dibuixant i fent caricatures; de les tertúlies i de l’ambient bohemi. Es relacionà amb els millors dibuixants de la època i com tots ells degué rebre influències de les grans revistes satíriques il·lustrades franceses i alemanyes.

Publicà a bona part de les revistes del moment, El Gall, La Tralla, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, En Patufet, etc., i a Bilbao i Madrid, Gutiérrez, Humor Gráfico, Heraldo de Madrid, etc. A la dècada dels anys 20, la més fructífera, a més de dibuixar per revistes satíriques i d’humor, dissenya portades de llibre i cartells publicitaris, rebent varis premis, dels que destaca la medalla d’or de 1925 a l’Exposition Universelle des Arts Decoratives de Paris.
Quan els empresaris Busquets, que havien adquirit dos rotatius de Madrid, el cridaren, Bon aprofita per publicar en varis medis de la localitat i fa moltes caricatures de les figures claus del moment. És en aquest ambient que rep l’encàrrec de representar els dibuixants en una exposició a Nova York. Allà, aprofita per conèixer els ambients novaiorquesos, exposa i publica en diaris i revistes, Herald Tribune, Times, Evening Post, Cosmopolitan o Vanity Fair. Sojornà molts cops a NY moment que fou el zenit de la seva popularitat. Amb l’Exposició Universal de Barcelona, 1929, torna i en una “roulotte” fa milers de caricatures. En aquesta “roulotte” és on comença les seves “conferències mudes”, on il·lustrava diàlegs amb els seus dibuixos.
Fidel a la República, això l’obliga a amagar-se al principi de la bogeria franquista; després, sense revistes on publicar, té que començar de nou. S’instal·la al soterrani de l’Avinguda de la Llum, a Barcelona, i es guanya la vida fent el que sap fer, dibuixar. També pinta i fa escultures.
Bon gaudia d’un estil refinat, detallista quan volia i tremendament eficaç. Evoluciona d’un estil modernista a un dibuix més geomètric. Sabia sintetitzar quan s’esqueia i perfilar la línia quan convenia. Les seves caricatures el situen al més alt nivell en un estil paral·lel a un altre gran dibuixant, Lluís Bagaria. Si bé també va pintar cap al final de la seva vida, els seus quadres mostren la grandesa del dibuixant.

Bon, no solament fou un dibuixant immens, també tenia l’aurèola de tenir una gran personalitat i bonhomia. Moria a Barcelona el 28 de setembre de 1967.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 50.

VACANCES ?. (A MI TAMBÉ M'AGRADA DIBUIXAR)


Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 30. Juliol 2006.


APA (FELIU ELIAS BRACONS, Barcelona, 1878-1948) (BIOGRAFIA)




A la Catalunya del Noucentisme les revistes gràfiques visqueren el seu moment més dolç, moment en que sorgiren un estol de dibuixants irrepetible. Un dels grans dibuixants fou l’Apa, de nom Feliu Elias Bracons, nascut a Barcelona el juny de 1878.

Quan pintava utilitzava el seu nom vertader i quan exercia de crític d’art i d’articulista firmava Joan Sacs, però com a dibuixant firmava Apa. També organitzava actes culturals a més d’exercir de professor d’Història de l’Art. Com a pintor s’inserí en un estil realista-objectiu. En totes les àrees en que es dedicà destacà a bastament i si bé en les seves idees artístiques era força conservador, ideològicament era més obert i lliberal. Tan és així que foren raons ideològiques les que l’obligaren a deixar la revista Cu-Cut en la que col·laborava des dels seus inicis. Aquest setmanari, si bé era molt catalanista estava apadrinat pel partit conservador del moment, La Lliga. L’any 1908 funda el setmanari satíric Papitu que dirigirà fins el 1911. El setmanari fou molt popular a més de ser un emblema de la millor il·lustració gràfica, on es combinava crítica social i política amb l’humor galant més fi.

Durant els anys 1915 i 1916 dibuixà pel setmanari Iberia un grapat de dibuixos criticant el militarisme alemany a la Gran Guerra i que després aplegà en un llibre: Kameraden. El govern francès el condecorà amb la Gran Creu de la Legió d’Honor pel seu suport als aliats.

Apa dibuixà a la majoria de revistes de la època, a més de les esmentades el trobem a revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Cuca fera, Picarol, revistes per la mainada En Patufet, La Mainada, diaris com La Publicitat i El Poble Català amb un acudit diari, i moltes altres. En revistes parisines com Paris Journal, Paris-Midi i L’assiette au beurre. També dibuixà publicitat, cartells i il·lustrà llibres per infants.

Fou molt amic d’altres mestres dibuixants com Junceda o Cornet, la germana del qual fou la seva esposa. Amic d’Eugeni d’Ors al principi, la diferencia d’ideologia els enemista. Unes caricatures seves obligaren a Feliu Elias a exiliar-se, a Paris, del 1911 al 1913. El 1939 hagué de tornar a l’exili, de on no tornà fins l’any 1947, a Barcelona, ja molt malalt, morint en aquesta ciutat l’any següent.

Pel que fa al dibuix admirava els grans il·lustradors alemanys contemporanis, Bruno Paul, o Olaff Gulbranson, entre altres, i com ells ironitzava i satiritzava la vida quotidiana, política i cultural. El seu, però, acabarà sent un dibuix molt personal, intel·lectual i que no defuig el decorativisme típic de la època. Un estil on predomina la simplicitat lineal a la vegada que mostra una gran solidesa tècnica.
Bibliografia:
- El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer. Varis autors, direcció Josep Mª Cadena.
Editorial Pòrtic - Associació Conèixer Catalunya. 2004, Barcelona. pg. 40.
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004. Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 67 - 69.

URDA (MANUEL URDA MARIN, Barcelona, 1888-1974) (BIOGRAFIA)

Manuel Urda Marín, nasqué a Barcelona l’any 1888. Urda és un altre dibuixant injustament oblidat si tenim en compte que forma part de la memòria gràfica d’una bona part de les generacions del segle XX, ja que publicà les seves historietes abans i després de la Guerra Civil; tot i que en l’etapa posterior a la guerra es dedicà, principalment, a les pàgines del TBO. El TBO havia sortit l’any 1917, i en el mateix any ja el trobem col·laborant-hi, concretament a partir del número 8. Col·laboració que durarà fins gairebé la seva mort, l’any 1974, a Barcelona. Fou un dels dibuixants carismàtics d’aquell setmanari del que també en fou director artístic des de l’any 1918 fins a 1922.

Les seves primeres col·laboracions seran a revistes com Monos, 1904 i a L’Escolanet, 1906 i personalment creà la publicació En Belluguet, 1915, però per a rastrejar la seva obra caldria un treball d’investigador, doncs la seva participació és immensa a revistes humorístiques com ara En Patufet, Follets, Virolet, Monos, Papitu, Pulgarcito, Nicolás, El Coyote, un llarg etcètera i, menys abundantment, en setmanaris , com ara el popular Lecturas. Ara bé, si hi ha un setmanari per sobre de tots al que la seva obra està molt associada, aquest és el popular TBO de l’editor Joaquim Buigas pel que també col·laborà en altres col·leccions. També s’ha de recordar la seva col·laboració en productores de curtmetratges de dibuixos, de la que cal dir que formà part de l’equip d’animadors “Garabatos” als anys 40.

La seva petjada al TBO fou paradigmàtica, fent pràcticament de tot, però la secció en que més col·laborà era De todo un poco, on setmanalment hi abocava acudits gràfics i escrits molt ingenus però d’una extraordinària eficàcia. La seva àmplia obra abasta més de 70 anys i cobreix un espectre ampli però del que sobresurt la historieta humorística i l’acudit gràfic.

Amb una producció tan basta la qualitat pot variar, però veure una historieta d’aquest artista és no oblidar-la mai més. El seu grafisme, tan personal, es caracteritzava per la curvatura de les cames dels seus personatges i el peculiar “volum” que els hi transmetia. Els personatges, sense excepció, mostraven sempre la cara més innocent, més amable fos quin fos el seu rol, lladres i pispes inclosos. Feia doncs un humor que pretenia entretenir. Quasi res. I ho aconseguia perquè la seva era una narrativa eminentment “gràfica”, les imatges es llegien soles i el text podia ser escadusser i a vegades inexistent. L’estructura era simple i clàssica: exposició d’una anèvcdota que busca el “gag” per provocar hilaritat. En síntesi, fou un geni de l’humor gràfic.
Bibliografia:
- Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç.
Catàleg de l'exposició. Caixa Tarragona. Tarragona, 2004.
Fundació Caixa Tarragona. 2004, Tarragona. pgs. 88 - 89.

dimecres, 13 de febrer del 2008

ECCE HOMO. FUNERAL ANUNCIAT.

 Publicat a FD (La Font del Diàleg), nº 33, novembre 2006.

Disculpeu la gosadia però m’atreveixo a inserir una mostra del que jo dibuixo. Sóc aficionat i sé que no serveixo per això.

JOSEP Mª DE MARTIN GASSÓ (Berga, 1920-2005) (BIOGRAFIA)


El gener de 2005, de la mateixa manera que havia viscut, discretament, va morir en Josep Mª de Martin. A Berga a on morí, i a on va néixer el 8 de març de 1920, li feren els honors respectius. Poc més. Sol ser freqüent en els grans personatges no mediàtics.

De Martin era pintor, i quin pintor. Home profundament intel·lectual, menà una existència interioritzada que només traspuava a bocinets, i solsament pels afortunats que el pogueren tractar. La seva pintura era, com el personatge que interpretava, ordenat, culte, solitari, conscient de la seva grandesa i de la seva reduïda accessibilitat. Deien que ell era un home de tracte “difícil”, però jo vull pensar que és el caràcter que li escau a aquelles persones que han estat escollits pels “déus” i a les qui l’existència diària els hi és aliena.

Pintor de clara admiració per Cezanne, els seus quadres són rigorosos, extraordinàriament simplistes i estructurals que llisquen pel cubisme geomètric, segons la època; són detalls que ens acosten a la reflexió íntima per recordar-nos la nostra solitud front l’univers. Cal, però, recordar que hi ha un lleuger toc d’ironia que ens els fa més pròxims. La seva producció, doncs no podia ser d’una altra manera, fou molt escassa.

No us estrany que un intel·lectual-pintor, vingui a aquesta modesta columna de dibuixants, doncs De Martin era també dibuixant, i quin dibuixant. En una de les poques converses que vaig poder tenir amb ell, li preguntava pels seus dibuixos, que jo admirava inconscientment des de ben petit, i ell els menyspreà. Em digué que eren “divertiments”. Però la veritat és una altra. Els seus dibuixos, són efectistes i molt descriptius. Nets, simples i amb un estructura geomètrica, com la dels seus quadros, De Martin ens representa uns personatges i un bestiari exquisit i inconfusible. El seu estil li és propi, no l’he vist més i segurament no el veuré mai més, però qui veu un dibuix seu no se n’oblidarà mai. I encara us diré més, com a caricaturista era especialment encertat i genial. Es prodigà poc, no podia ser d’altra manera, però il·lustrà cartells, calendaris, auques, sobretot al Berguedà, i alguns llibres dels que ell, en persona, em recomanà les il·lustracions de “La memoria veranea “ de César González Ruano.

M’oblidava d’explicar-vos que amb el pseudònim de Bernat Meix també edità algun llibre de poesia, molt críptica i només per a “gourmets”. El títols són tan suggestius com autoexplicatius: Els jornals al cos (1971), El peu al coll (1975), La mosca al nas (1976) i El nus a la cua (1979), recollits l’abril del 2001 en un sol volum: El clam a l’erm. Us recomano que us feu amb aquest últim. M’ho agraireu, Ep! Només per a sibarites, ja m’enteneu.



(col·lecció personal)

Per completar aquesta entrada, s'adjunten algunes parts de l'article de Ramon Felipó a la revista L'EROL, nº 115, de primavera de 2013: Salvador Espriu i Josep Mª de Martín, pgs. 6 i 7:

>>

...pintor, dibuixant, escriptor, important propietari i advocat, (tot i que mai no va exercir). Era un home savi, culte i amable, un home del renaixement, sempre atent als qui li anaven a demanar alguna cosa,...
A principis de la guerra civil de 1936-1939, va haver d'escapar-se de Berga ja que li perillava la vida i la del seu pare (l'avi havia estat batlle de Berga). Es va anar a refugiar a Sant Sebastià - Donostia, on va començar a publicar acudits i caricatures al diari La Voz de España, després es van traslladar a Pamplona - Irunea on va fer il·lustracions per la revista infantil carlina Pelayos i el diari de la mateixa ideologia El Pensamiento Navarro. De tornada a Berga va fer un espectacular portada del programa de Patum de l'any 1939...
... Des de l'any 1939 a 1976 va anar fent de forma intermitent la portada dels programes de mà de la Patum. Va dirigir el museu de Berga a l'època de la seva fundació... Va fer els acudits per El Correo Catalán de Barcelona abans que ho fes en Muntañola. L'editor Luís de Caral també li va fer fer nombroses portades i il·lustracions...
... Va editar un llibre de textos i caricatures dels seus companys universitaris amb Nèstor Lujan  sota el curiós títol de 9...   
... La relació amb la gent de la cultura catalana de Josep Maria de Martín  era total, feia les seves portades. Els va dibuixar, caricaturitzar, sortia amb ells,...
>>

L'EROL, nº 115. primavera 2013. Ramon Felipó. Salvador Espriu i Josep Mª de Martín, pgs. 6 i 7.