LES ANTOLOGIES D'HUMOR GRÀFIC. LLUÍS SOLÀ i DACHS

En Joan Agut li va dir que Bruguera volia fer una col·lecció, similar a la francesa Que sais-je?  i que parlaria de tots els temes: Quaderns de Cultura. La col·lecció era en català tot i que encara hi havia en Franco. En Lluís va mirar la llista dels temes i va veure que no hi havia res d’esports i va proposar d’ escriure’n un d’Atletisme, doncs era, i és, molt afeccionat a l’atletisme i al futbol.

Era l’any 1966 i en Lluís encara avui n’està molt satisfet d’aquella feina, el llibre abasta totes les probes atlètiques i inclou moltes dades d'atletisme fins l’any 1965. Em diu que li pagaren 3000 pts. Poca cosa, segons ell, encara que recorda que pagaven puntualment.

En aquelles dates, recorda que rebutjà una feina a la Safa de Blanes on li oferien 1600 pts al mes, però per a ell era una mala oferta econòmica. Se’n sortia més bé amb el seu propi negoci.

Pel següent llibre, El Be Negre, 1967, cobraria bastant menys perquè l’editorial deia que hi havia il·lustracions i que els hi havia sortit molt cara la publicació. En Joan Agut li envià una nota que deia: “T’envio el contracte amb la immoral retallada”.

Editorial Bruguera, 1967. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Ducable Libros)

Segons en Lluís, aquest és un llibre molt dolent i que no sabia el que es feia. Fou l’Agut que li proposà de fer una antologia del Be Negre. En Lluís recorda que li va dir: que què era allò del Be Negre ja que no en tenia ni idea.

Ell a més d’en Patufet, havia llegit , Jorge y Fernando, El Hombre Enmascarado, Flash Gordon, Juan Centella, La Patrulla de Marfil, Hazañas Bélicas, que no li agradava gaire, en TBO que també el llegia però no era del seu especial interès, ... Ell, no tenia una especial sensibilitat per l’historieta, si per les coses antigues, i tampoc per la premsa satírica. Així que se n’anà a la Casa de l’Ardiaca, l’arxiu de l’ajuntament de Barcelona, i va començar a llegir els números del Be Negre. Llegint-los es “pixava” de riure. No coneixia cap autor, excepte els molt famosos com en Segarra, i per descomptat no coneixia cap dibuixant.

S’ho va passar molt bé llegint-ho i l’estructura del llibre la va fer a partir del que llegia i li feia gràcia sense seguir cap criteri cronològic. La única cosa que li varen dir és que anés en compte amb la censura. Així que, sense cap por, va escriure aquell llibre tenint cura de no perjudicar l’editorial amb la censura existent.

Ens comenta que no va tenir mai problemes amb la censura. Només una vegada, que és més una anècdota, fent d’àrbitre d’una final del torneig internacional de tennis trofeu Manuel Ibáñez, ell és un gran aficionat al tennis, a on va fer tot l’arbitratge en català. Conta que se li acostà un nen que recollia pilotes dient-li que una persona li havia dit que parlés en castellà. Ell respongué que vingués el qui li havia dit allò i ell va seguir arbitrant en català. No passà res més, ans el contrari el president de la Federació Catalana, el va felicitar perquè era la primera vegada que sentia parlar en català en públic des del final de la guerra.

M’explica algunes anècdotes que ell presencià perquè es parlava en català en èpoques d’intolerància franquista. Alguna bufetada inclosa, tot i que depenia del lloc i del moment perquè tot i no ser permès tothom parlava català.

Amb aquelles lectures i les referències que va trobar a l’Història de la Premsa Catalana, de Torrent i Tasis, sortiria el llibre del Be Negre.

Per fer-lo demanava, als servidors de l’arxiu de la Casa de l’Ardiaca, fotocòpia de les pàgines pels dibuixos i copiava a mà els texts de les revistes i un cop al seu despatx els passava a màquina d’escriure. Pels següents llibres, a partir de l’Esquella de la Torratxa, ell deixava unes indicacions perquè passés a la tarda la seva dona que li copiava els texts, tot i que vegades s’hi adormia perquè en els manuscrits apareix una línia que demostra que la bona dona s’hi havia adormit. En llibres posteriors llegia el text i ho gravava en un magnetòfon  A llavors ja el coneixien a l’Arxiu i disposava de llibertat absoluta.

El llibre fou best-seller del dia de Sant Jordi 1967. Se'n feu una primera tirada de 3000 llibres i una posterior reedició. Arran d’aquesta edició varen celebrar un sopar al restaurant Set Portes. Hi assistiren en Ventalló, l’Agut, en Soka (Francesc Fontanals), en Manuel Amat, periodista i miniaturista i amic d’en Castanys i en Rosend Llates.

Davant d’aquest èxit el mateix Lluís li proposà a l’Agut de fer el mateix amb el Cu-Cut, 1967, col·lecció que tenia del seu avi, i a on hi havia dibuixos molt bonics. La proposta li fou acceptada. També en feren una tirada de 3000 llibres. Aquest, però no es va reeditar.

Editorial Bruguera, 1967. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Ducable Libros)

En aquest llibre ja si va mirar més. També es va atrevir una mica més i pensa que la censura devia treure alguna cosa, perquè sempre havien de treure alguna cosa. Aquest llibre el va revisar de la col·lecció del seu avi i com en el cas del Be Negre va escollir el que, segons el seu criteri, li semblava més escaient. Aquí ja reconeixia alguns dibuixants.

Després va seguir en Patufet, 1968, en la seva etapa d’abans de la Guerra Civil. El criteri fou el mateix, anècdotes que trobava divertides. Recorda que un dia el seu pare li va presentar en Cornet de qui  ja coneixia els seus dibuixos com els d’en Junceda i en Llaverias. Els havia vist a en Patufet i en alguns llibres il·lustrats que havia llegit de petit.

Editorial Bruguera, 1968. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Todocoleccion-Futurama)

Amb en Patufet també fou ell qui li va proposar a l’Agut i ell li contestava que anés fent. Ja es tenien molta confiança tot i que l’Agut en aquella època ja havia agafat més responsabilitats a l’editorial, fins i tot a Sudamèrica. En Palomares era el que a llavors coordinava la col·lecció Quaderns de Cultura.

Amb en Patufet, ja inclou biografies dels dibuixants i escriptors. La biografia la consultava d’altres llibres, com ara Història de la Premsa Catalana, també va consultar directament els fills d’en Baguñà, o en Josep Mª Poblet o en  Josep Robreño, dramaturg i humorista.  També tenia al seu abast els llibres dels homes d’en Patufet, en Junceda, Llaverias, Cornet i Folch i Torres.

Aquest cop, en Josep Faulí, crític que sempre feia la crítica dels llibres que anava publicant , va dir “és nota que s’ho ha treballat més i que n’ha après”.

L’antologia d’en Patufet que sortí el 2004 amb motiu del centenari d’en Patufet és la mateixa obra que la de 1968 , només canvià l’introducció i amb aquell motiu poguè parlar amb en Ramon Folch i Camarasa, fill d’en Josep Mª Folch i Torres.

Amb en Papitu, 1969, es pensava que hi trobaria il·lustracions més picants però res de res. Amb tot l’Arxiu no el tenien per a consulta doncs el tenien amagat. Va parlar amb el director , Sr. Voltes, perquè li deixés revisar i li van deixar amb un permís específic i a consultar en una sala especial. No el tenien complert doncs ho veien com una cosa marginal i de mal gust. Era una sala especial, molt gran, i juntament amb ell hi havia una altra persona que treballava, el Sr. Ramon Peipoch que preparava algun estudi sobre Estat Català. Recorda que feia molt fred. Mentre en Lluís llegia el Papitu amb el magnetòfon en Peipoch prenia nota però se li congelaven els dits congelats de tant fred.

Editorial Bruguera, 1969. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Llibreria Carlos)

A l’Arxiu ho tenien pràcticament tot, només el Papitu no el tenien complert.

El de l’Esquella de la Torratxa, 1970, ja segueix un criteri cronològic, per èpoques. Aquí, en Lluís ja comenta que n’està més satisfet. Buscava fets històrics destacats i a llavors investigava com els havia reflectit l’Esquella. Per a l’Esquella revisava els números que havia comprat en llibreries de vell i també revisava els números de l’Arxiu. No recorda com va anar la venda del llibre però ell comenta que es vengué bé.

Editorial Bruguera, 1970. Col. Quaderns de Cultura

(col·lecció personal)

Per l’antologia d’El Xut, 1971, la redacció també va seguir un criteri cronològic. Aquí, però, va poder consultar amb alguns autors que encara eren vius.

Editorial Bruguera, 1971. Col. Quaderns de Cultura
(imatge extreta de Iberlibro-Llibreria Carlos)

Recorda, especialment, en Bofarull, que va estar exiliat a Sudamèrica, a Venezuela i Argentina, on feia anuncis. Va tornar a França on dibuixava una tira a L’Independent. Va tornar aquí i va dibuixar al Correo Catalán. El gran dibuixant Alfons Figueras, al que coneguè en una exposició d’en Bofarull a la Sala Rovira, i que amb en Bofarull es coneixien de la seva etapa de Sudamèrica. Fou molt amic amb tots dos. Recorda amb tristesa que al funeral d’en Figueras hi hagué molt poca gent. En concret se n’en-recorda de Vicent Sanchís i en Cadena.

En canvi no va arribar a conèixer en Castanys que era el director de la revista.

En Rossend Llates havia de ser l’autor de l’antologia Un segle d’humor català, 1973, però no va treballar-hi gens tot i que havia cobrat per aquella feina. Com que no preparava res li van encarregar a en Lluís que l’ajudés. En Lluís recorda que en Llates anava al seu despatx per revisar els números d’en Cu-Cut que tenia del seu avi. En Llates s’entretenia amb els dibuixos i deia “quins dibuixos tan fantàstics” i començava a explicar un per un cada dibuix. La seva conversa era fantàstica i inacabable. Així ho recordava en Carles Camps i Mundó, poeta, que a la seva vegada li fou assignat a en Lluís com ajudant per a preparar el Segle de l’humor català, doncs finalment fou en Lluís qui escribí aquella antològica.

Editorial Bruguera, 1973. Col. Quaderns de Cultura

(imatge extreta de Iberlibro-Palma libros)

En Llates amb anterioritat ja havia fet una antologia de L’humor català, un llibre molt petit d’Editorial Selecta.

En aquesta etapa decideix no continuar amb altres revistes perquè considera que es repetiria. A llavors es quan es posa a treballar en el Be Negre i els seus homes.

Quan s’esgoten aquestes edicions, Bruguera treu una nova col·lecció, Testimoni, on sortirà l’antologia L’Humor Català en tres volums:

1r. Volum: L’Humor Català. Un segle d’humor català. (1978). Una reedició de la primera edició de 1973.
2n. Volum: L’Humor Català. La premsa humorística (I): l’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut i El Be Negre. (1978). Un recull dels setmanaris polítics que havia estudiat.
3r. Volum: L’Humor Català. La premsa humorística (II): En Patufet, Papitu i Xut!. (1979). Un recull dels setmanaris no polítics que havia estudiat.

Editorial Bruguera, 1978 i 1979. Col. Testimoni

(imatge extreta de Iberlibro-Montgiber)

Foren reedicions de les edicions que ja s’havien publicat anteriorment, però on s’amplia alguna informació i on es refan les introduccions.

(CONTINUA)